Als seus 41 anys i després d'una llarga trajectòria periodística, Samanta Villar ha estat mare de bessons mitjançant una ovodonació, i ha compartit la seva experiència en el llibre "Mare hi ha més que una" per trencar els tòpics i tabús que existeixen al voltant de la maternitat i de la picaresca de les donacions.

"Hi ha un relat únic de la maternitat com un estat idíl·lic, que no coincideix amb la realitat i estigmatitza les dones" que ho viuen de manera diferent, ha comentat Samanta Villar en una entrevista amb Efe.

"Tenir fills és perdre qualitat de vida", afirma, i postil·la: "Jo no sóc més feliç ara del que era abans". Tot i això, afegeix que "hi ha moments que dius: són preciosos. Una cosa no treu l'altra".

Per aquest motiu va decidir explicar la maternitat "de veritat", sense ocultar "la duresa, les dificultats extremes, els inconvenients insuportables i el sacrifici estratosfèric", perquè com "ningú t'explica el que és en realitat la maternitat, prens una decisió enganyada" .

"Abandonem ja aquesta idea que la maternitat és l'últim esglaó en la piràmide de felicitat d'una dona", proclama l'autora del llibre, editat per Planeta.

Des de 2006 havia d'existir a Espanya un centre de donants, explica la periodista, "de manera que la donació fos anònima", tot i que havia de recollir qui era donant i quantes vegades, per evitar la consanguinitat.

El centre mai es va crear, i, encara que estableix que el mateix donant, de semen o d'òvuls, no pot engendrar més de 6 fills, inclosos els propis, "no hi ha cap tipus de control", denuncia la reportera.

Per això, "un estudiant que vulgui treure diners, va a una clínica 6 cops, a una altra 6 vegades més i així consecutivament. I si hi ha a Espanya 800 fills del mateix donant, no passa res", retreu Samanta Villar. "La llei és un desastre", postil·la.

Donació d'òvuls, un tema tabú

Després d'haver passat pel procés de donació, la presentadora està convençuda que "la legislació espanyola està obsoleta i és perjudicial", a més que la consanguinitat espanyola "està en mans dels donants i de la manca de picaresca".

A Espanya la donació ha de ser anònima per llei, però l'autora ha dubte que això protegeixi els nens "als quals se'ls nega el dret de saber d'on vénen els seus gens".

Parlant públicament sobre la donació d'òvuls, la periodista confessa que va sentir "sortir de l'armari" perquè és un tema que "s'està silenciant", però ho va fer convençuda contribuir a "normalitzar la situació" i poder ajudar altres dones.

Samanta Villar assegura que redactar el llibre no ha estat fàcil tot i estar acostumada a trobar-se davant d'una càmera perquè en el programa de televisió "sempre necessitem acció", i en canvi, escriure un llibre requereix "un to molt més reflexiu. T'obliga a entendre't, a acceptar-te, a aprendre com ets ".

En aquest sentit, la periodista argumenta que és un "exercici d'honestedat", i que es "despulla de manera molt més íntima en el llibre que al programa de televisió".

Ara, després d'un any dedicada a la cura dels fills, Villar opina que "el millor és ser tia" perquè "és el més proper a la mare", però s'estalvia "el dolor físic de l'esgotament i l'enfonsament moral de dir: no puc més! ".

Afegeix, ironitzant, que "ara ja és massa tard, ara sóc mare i cal aguantar", i que està a punt per tornar a la televisió, al "treball light".

Samanta Villar anuncia que pròximament presentarà a Cuatro un nou programa amb un nou format adaptat a la seva "nova vida", en què viatjarà menys.

"Tindrà una part evidencial, històries extraordinàries sorprenents i una altra coseta més que unirà tot això", avança.

També assenyala que li ve de gust fer coses fantàstiques amb el seu equip televisiu, "jugar a desenganxar de la realitat i apostar per coses molt boges. Seguir comptant les coses, però ara d'una manera molt fantasiosa i esbojarrada".