La guerra civil, la postguerra i les depuracions van estendre un vel molt dens al voltant de figures cabdals de la història de Catalunya. Una d´aquestes va ser Joan Subias (Figueres 1897- Barcelona, 1984). Iniciat en la gestió del patrimoni cultural com a director dels Serveis de Cultura de la Diputació de Girona, va ser un gran defensor del patrimoni artístic català, impulsant la declaració de monuments nacionals de Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran, promovent la rehabilitació i restauració d´altres monuments i confeccionant el Catàleg monumental de la província de Girona. Ara, l´historiador Joaquim Nadal ha bussejat per una ingent documentació, molta d´ella inèdita, per gestar un estudi biogràfic de la seva vida i obra editat per l´Institut d´Estudis Catalans dins la col·lecció «Publicacions de la Presidència».

El treball de Nadal, que enllaça amb les aportacions fetes per Eduard Puig Vayreda i Francesc Fontbona anteriorment, ha suposat uns anys "de recerca i d´estudi exhaustius que han produït una obra que als seus valors documentals, històrics i biogràfics uneix el de la memòria i la vindicació d´un personatge que féu grans serveis al país i que va ser maltractat pel règim franquista", reconeix Joan Domènec Ros, president de l´IEC. Aquesta institució, a més, tenia una part de deute amb Subias, ja que és qui preserva el seu fons fotogràfic integrat per més de 4.000 imatges de monuments catalans, amb les corresponents fitxes, fetes en totes les seves sortides pel territori durant l´elaboració del catàleg de monuments.

Un home d´acció

Si quelcom es pot dir, de Subias, és que no va tenir massa sort. La ­guerra civil i la postguerra van estroncar una carrera professional "i li van fer passar tota mena de dificultats i estretors", assenyala Nadal, que el qualifica "d´eficient servidor públic". Subias era molt més que això. Demostrà ser, amb el seu afany per tenir cura del patrimoni artístic gironí i català, una persona sensible i amb un alt grau de responsabilitat. "Fou un personatge de rellevància històrica, actor secundari d´uns temps convulsos, però peça clau per explicar moments decisius, un home d´acció", confirma l´historiador, que ha explorat al detall la seva existència.

Per dur a terme aquest estudi, Nadal ha establert una bibliografia molt completa i ha incorporat una primera aproximació al seu epistolari variat i singular. A més, inclou textos que acrediten els camps d´interès i la personalitat de Subias, i un inventari del Fons Subias de l´arxiu de l´IEC. Malgrat tot, encara queda per explorar com unes memòries que ell va escriure i reescriure. "Aquest material requereix un acurat i entretingut treball de transcripció i edició que penso fer en un futur més immediat", assegura Nadal.

Joan Subias era fill del catedràtic de filosofia de l´Institut de Figueres, Antonio Subias, i de Dolores Galter. A casa va fer els estudis primaris i ja passà a l´institut. "Jove inquiet i interessat pel món de l´art", el defineix Nadal. Subias va combinar els estudis amb una intensa vinculació amb la vida figuerenca. Se li reconeix una relació d´amistat estreta amb Salvador Dalí que Nadal ressegueix amb detall. Subias es va casar amb Conxita Fages Neyra de Gorgot el 1923 i van tenir tres fills. El 1926 aconseguí la plaça d´inspector dels Serveis Culturals de la Diputació de Girona i aleshores inicià la catalogació de monuments gironins, una tasca que, anys després, s´ampliaria amb l´encàrrec de l´IEC d´elaborar el Catàleg Monumental de Catalunya que, en paraules seves, "ens ha permès controlar el tresor artístic del país, salvant de l´oblit, o de la pèrdua o de l´ocultació, materials interessantíssims".

Fins al febrer del 1939, va encadenar diferents funcions a la Diputació i la Generalitat. Durant la guerra civil, primer a Girona, un temps curt a Barcelona i, sobretot, a can Descals de Darnius "va tenir cura directa de les grans col·leccions d´art del patrimoni català i va exercir una influència directa, primer, en la seva recuperació i salvaguarda i, acabada la guerra, en la seva recuperació". Subias i la família es van veure obligats a exiliar-se durant uns mesos fins que, decideixen tornar. Destituït de forma fulminant de la Junta de Museus, expedientat i depurat i durant deu anys "va lluitar per recuperar feina i dignitat laboral". Rehabilitat el 1949, inicià una carrera d´historiador de l´art i de professor i el 1956 obtingué la càtedra de l´Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi d´on es jubilà el 1967. Va morir el 1984.