Figueres

Joan-Lluís Lluís: 'El meu procés d'escriure és gairebé artesanal, fet amb modèstia i tossuderia'

L'escriptor nord-català parla de la seva darrera novel·la, 'El navegant', un elogi a la diversitat lingüística

07.12.2016 | 12:03
L´autor va presentar la novel·la a l´Edison de Figueres

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és, sens dubte, l´escriptor nord-català més reconegut i premiat i, malgrat tot, mai ha estat traduït al francès. Potser amb la seva última novel·la, 'El navegant' (Proa), que enfila j la segona edició, canviarà el rumb. Protagonitzada per Assiscle Xatot o Nuvolet, un nen que té el do d´aprendre totes les llengües del món, l´escriptor fa navegar el lector per la història del segle XIX, un món on encara es podien viure aventures. "'El navegant' és una declaració d´amor a la diversitat lingüística i al català", confessa l´escriptor qui ens parla del llibre en aquesta entrevista.

El navegant té arrels profundes.
M´han calgut vint anys per acabar-la, és molt de temps, excessiu. Quan vaig començar a prendre apunts, el 1994, vaig fer el final d´una aventura heroica, estil Errol Flynn fent-li un petó a l´Olivia de Havilland, però no aconseguia escriure més enllà d´uns capítols. Vaig renunciar i vaig seguir fent llibres fins que un dia vaig dir-me que calia prendre una decisió definitiva: abandonar-la o trobar quin era el problema. I em vaig adonar que era el final, no podia acabar així perquè no hi havia equació entre el personatge i el final.

Un acaba fent reals les seves criatures imaginades.
Hi ha un procès de negociació amb el personatge que un crea. Alguns tenen una consistència força considerable i sí, a vegades sento que em porten per camins que no havia pensat. Dit literàriament, el personatge decideix, però realment és un treball inconscient que un fa.

Algun cop s´ha identificat amb els seus personatges?
En tots els meus personatges hi sóc, tot i que no dic quina part d´ells sóc jo.

'El navegant' és un elogi a la diversitat de les llengües. El seu personatge, l´Assiscle Xatot, és capaç de trencar les barreres que ens separen i ens fan iguals.
Ell s´adona ben de pressa que té un do, que avui seria com un superheroi, el de parlar qualsevol llengua. Quan sent una paraula, ja entén tota la llengua. Això li hauria d´obrir moltes portes, però viu al segle XIX, quan el multilingüisme no era ben considerat, al contrari. Des dels estats es promovia que només es parlés una llengua. Per tant, es troba amb un do extraordinari que li hauria de permetre comunicar-se amb tothom i, en el fons, no ho aconsegueix. I, més aviat, té por de ser un monstre.

Ambientar-la al segle XIX potencia el seu esperit aventurer.
Sí, perquè encara hi ha tot un món per descobrir. Apareix un globus a la portada perquè és una metàfora del personatge. Quan puges en un globus, mai saps on vas. Assiscle es deixa endur per aquest motor interior que són les llengües però, en un context que serveixen ben poc, és la història la que se l´endú.

Quin procés d´escriptura segueix?
Normalment primer escric i després, si cal, em documento per veure que no hi hagi cap bajanada. Aquí va ser a la inversa.

Assiscle és un nen que vol aprendre contraposat al món del pare.
Per mi era la confrontació del món conformista, d´allò que existeix i ha de continuar existint que és el pare, que és l´ordre francès que impera des de fa dos segles a la Catalunya-Nord, amb el del fill, que té el món a l´abast però no sap com fer-ho. També és una novel·la d´aprenentatge, però sempre he pensat que els aprenentatges fracassats són més interessants. En tot cas, literàriament.

Quan Assicle aprèn una llengua, quelcom brolla de dins seu i ho vomita. La sent com una cosa viva.
És el preu que ha de pagar, una cosa orgànica, la cosa més íntima que podem tenir és vomitar. Té la convicció que les llengües viuen dins seu i que el consoliden. Ell comença com un nin molt tímid i pàl·lid, gairebé translúcid, la gent no el veu, i a poc a poc s´adona que quan ingereix llengües això el fa més fort. És com quan trobes el teu camí i les coses són més fàcils. El seu somni últim seria saber totes les llengües del món, però, per algú amb aquest do, és complicat.

A la novel·la, el català apareix com a llengua marginada a ­Perpi­nyà. Quina situació viu avui en dia?
És molt pitjor, perquè al segle XIX era la llengua parlada per gairebé tota la població, com aquí, però era totalment menysvalorada i menyspreada amb una política que iniciava la repressió escolar. Avui la transmissió familiar s´ha acabat, els mètodes de repressió escolars han estat extraordinàriament eficaços i vergonyosos. La part positiva, si és que n´hi ha, és que s´ha prestigiat la llengua. Ja no fa vergonya parlar-la, tot i que molta gent viu amb indiferència que es parli en català, però hi ha un prestigi social i això és degut a Catalunya. A mesura que s´ha anat distingint d´Espanya, a partir de la recuperació de l´autonomia, el català ha guanyat en prestigi. Això no vol dir que es pugui salvar el català a la Catalunya Nord. Jo pretenc que l´únic que podria fer-ho és la visibilitat definitiva de Catalunya, és a dir, la seva independència.

Què el va dur a escriure només en català?
El català era més present a casa que a la majoria de famílies perquè vinc d´una família transfronterera. Però quan era adolescent em vaig adonar que em faltava una part de mi mateix si no recuperava la llengua catalana que havia molt oblidat perquè a l´escola ens deien que no servia de res. Aleshores vaig decidir recuperar-la i provar de llegir-la. Ho vaig fer per mi sol. I en paral·lel volia escriure. Em vaig adonar que, si no ajuntava les dues coses, no tenia sentit. Em va costar una mica més, però és un esforç que la gent que va créixer sota el franquisme també va haver de fer.

Els seus llibres no s´han traduït al francès.
Crec que els desconcerto una mica. És com si em posessin a la bossa d´autors regionalistes que parlen de sardanes. Els costa pensar que un escriptor que viu a França, però que escriu en català, pugui parlar de les coses normals com si visqués a Barcelona.

Què va sentir quan el va acabar?
Una mena d´alliberament, de pujar en un globus i respirar aire sortint de la pol·lució de la ciutat. Hi ha una barreja de satisfacció i de por. Sempre llegeixo moltíssim els llibres, entre vint i trenta vegades, els retinc molt. Escriure novel·les és crear un món que no existeix, és donar vida. Ho comparo amb una constal·lació, com un cel de nit i cada punt és una novel·la. I cadascú té les seves constal·lacions. Tinc la gosadia de pensar que després d´Homer, Shakespeare i Faulkner encara val la pena posar alguns puntets. És d´una arrogància boja, però intento compensar-la amb humilitat en el moment d´escriure, amb una feina gairebé artesanal, feta amb modèstia i tossuderia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema