El 22 de desembre del 2013, el pare de Ramon Gener va morir a causa de l´Alzheimer. Aleshores, Gener va emprendre un viatge emocional que el dugué a escriure 'L´amor et fa immortal' i a guarir, a través d´altres vides, les ferides obertes per la desaparició del pare.

Ramon Gener, qui presentà el seu llibre al Museu de la Tècnica de l'Empordà, somriu durant l'entrevista. Ho fa obertament. Se sent agraït. Diu que és gràcies a la gent que el ve a veure, que llegirà el llibre, que el seu pare seguirà sempre viu.

El llibre neix arran d´una dura vivència personal. Per què decideix fer públic aquest viatge emocional?

Hi ha dos tipus d´escriptors: els que són capaços d´inventar històries i els que, quan es posen a escriure, només els surten les seves vivències. A mi, fins ara, em passa així. Quan em poso a escriure, són les meves històries i quan les escric no ho faig pensant que sóc millor, o en aquest cas el meu pare. Per això, tot el que visc en el llibre són les coses que tothom pot viure quan es troba en una situació semblant.

De l´Alzheimer, se´n parla molt, però potser encara no s´és conscient de com afecta les famílies.

El malalt pateix molt, depenent de la fase en la qual està, però pels que hi estan és un drama. El sacrifici és bestial, horrorós i, sobretot, quan no tens cap recompensa, perquè el malalt no ho fa de cap manera. Simplement no sap ni qui ets, ni què fas per ell i, si ho sap, ho oblida en cinc segons.

Vostè diu que el seu pare no patia perquè havia oblidat que els estimava, que els coneixia.

Em va costar entendre que no ens trobés a faltar. Sembla molt dur, però és així. És aquí on es produeix la primera mort del meu pare. I quan mor per segon cop, físicament, un dels sentiments que tens és quin alleujament. Més tard, et sents culpable.

Aquest ha estat un viatge curatiu.

Sí. Primer, intentes aïllar-te del món, després no pots deixar de plorar, després et sents culpable, alleujat, a casa et diuen que has de fer allò que feia el teu pare; un altre moment, estàs súper empre­nyat pensant com els déus em poden castigar d´aquesta manera. És per això que vénen les moires, aquestes deesses greges del destí, m´agafen i anem de viatge. "T´ensenyarem totes aquestes persones com han resolt els seus problemes i tu aprendràs a fer-ho".

Tria personatges com Maria Callas, Arturo Toscanini, Farinelli o Berlioz, tots mites i els humanitza.

A mi, el que m´interessa de qualsevol persona és la persona en si. M´agrada molt la música de Verdi, però m´agrada més saber qui era Verdi. Al final, la música que ells fan és pel que viuen. A mi, el que em commou és com vivien i com sentien perquè, si no, la seva música seria com la de qualsevol altre, sense personalitat.

Descriu moments de les seves vides molt durs i intensos.

Sí, i et planteja preguntes com ara el cas de la Callas. Com és possible que aquesta dona estimés tant Onasis, un home que la maltractava psicològicament. Se n´anava a dormir per somiar amb ell, perquè quan estava desperta patia miserablement i pensava que mentre dormís seria feliç. Són aquestes petites històries que són grans històries. Com deia Puccini, "jo sóc el compositor de les petites histories".

El llibre destil·la romanticisme.

Jo sóc hiperromàntic. Vaig néixer en aquesta època per error, hauria d´haver viscut al segle XIX. Les moires es van equivocar amb mi i em van posar en un lloc que no em tocava, em trobo com desplaçat. M´agrada pensar en com Clara Schumann va poder estimar un home sense tocar-lo i com Brahms va fer el mateix amb ella, sense tocar-la, sense besar-la, només pensant-la.

Realment l´amor et fa immortal?

Tenia una obsessió molt gran. Tots morim dues vegades: el dia que morts t´enterraran, et cremaran. Això serà la primera mort, però hi haurà un dia que moriràs per segona vegada, el dia que ningú et recordi, quan una persona dirà el teu nom per última vegada i aquell dia moriràs per sempre. El meu pare, quan mort per primera vegada, ja ho havia fet dues vegades. Tot aquest viatge i entendre el meu dol serveix perquè jo, al final, demani una cosa a les moires: "què haig de fer perquè ell no mori una tercera vegada?" Seria injust. El llibre serveix per això. Mentre estigui en una prestatgeria de casa d´algú o algú el llegeixi, el meu pare estarà viu. El llibre fa immortal el meu pare.

A cada història connecta els personatges amb moments literaris o altres personatges.

Totes les històries sempre són la mateixa. Al final només hi ha dos llibres per llegir a la vida. Ja ho deien els grecs: les persones només fan dues coses a la vida. La primera és assetjar allò que vols i això correspon a la 'Ilíada', el desig d´Agamèmnon de tenir Troia. La segona és tornar a casa, i això correspon a l´'Odissea'. Si no tens casa, estàs mort. Tots els llibres són aquests dos i tothom els hauria de llegir. La resta són variacions. Jo també faig aquest viatge, sóc com Odisseu, que vaig per l´espai i el temps, faig el meu camí i al final arribo a casa.

Homenatja la cultura grega.

En sóc molt amant i vaig trobar que a totes les històries li corresponia una història grega. Però totes les històries són la mateixa. Jo escric perquè m´ho passo bé, però el meu llibre és absurd. Serveix per entendre´t, però no ho faig per això, sino perquè el lector que l´agafi potser reflexionarà. Això és el que m´ajuda a tirar endavant, la gent. Ells fan que tingui sentit.