De no haver estat per una mort primerenca, en l'apogeu encara de la seva carrera musical, Freddie Mercury hauria complert avui la rodona xifra de 70 anys, ocasió celebrada aquests dies amb un repàs a la seva també variada obra en solitari, que va començar una setmana abans del propi debut de Queen.

Va ser el 1973 quan, amb els membres de la banda com a suport i sota el pseudònim de Larry Lurex, va llançar "I can hear music", una versió d'un tema de The Beach Boys, amb una cara B titulada "Goin 'back", que estaven a disposició del públic des del llançament d'un àlbum especial pel 60 aniversari del seu naixement.

Deu anys després, la iniciativa es repeteix. En versió doble CD, digital i com una caixa de vinils acolorits de set polzades i edició limitada, tornen al mercat tots els senzills que va publicar sense Queen sota el títol de "Freddie Mercury: Messenger of the Gods - The Singles".

A través d'aquestes 13 cançons, és possible aïllar allò que va fer de Farrokh Bulsara (el seu nom autèntic) un artista, compositor, cantant i músic inigualable, autor de dos àlbums que, si bé no van adquirir la mateixa rellevància que el seu treball amb Queen, mereix la pena revisar: "Mr. Bad Guy" (1985) i "Barcelona" (1988), al costat de Montserrat Caballé.

La soprano recordava després de la seva mort que va ser la seva qualitat vocal un dels aspectes que més ho van significar, com va provar el seu lloc 18 en la llista dels "100 millors intèrprets de la història" per a la revista Rolling Stone. Fascinaven la seva tècnica, el seu vibrato, la seva facilitat per oscil·lar entre notes i registres, del seu to de baríton al de soprano, sempre en temps.

Com a autor, Mercury va compondre 10 dels 17 majors èxits de Queen: "Bohemian Rhapsody", "Seven Seas of Rhye", "Killer Queen", "Somebody to Love", "Good Old-Fashioned Lover Boy", "We Are the Champions "," Bicycle Race "," Do not Stop Me Now "," Crazy Little Thing Called Love "i" Play the Game ".

Del seu gust per la barreja sense prejudicis d'estils en donen prova les seves influències primerenques, dividides entre Cliff Richard (l'autor entre d'altres del eurovisiu "Congratulations") i l'electritzant Little Richard.

De la mateixa manera, la seva capacitat dramàtica i el seu magnetisme sobre l'escenari estan fora de discussió. El mateix David Bowie va dir d'ell que "va portar el concepte de rock melodramàtic més lluny que cap altre intèrpret de rock". A més, ha afegit, "sempre he admirat un home capaç de vestir malles ajustades".

Descendent de parsis i nascut al sultanat de Zanzíbar, llavors un protectorat britànic, avui part de Tanzània, Mercury es va criar entre aquesta regió i la Índia fins que, en plena adolescència, es va mudar amb la família a Anglaterra, on va estudiar art.

Plenament conscient de les connotacions ambigües que transmetia el nom, va ser ell qui va triar anomenar "Queen" (reina) a la banda que el 1970 va formar al costat de Brian May i Roger Taylor, malgrat les reticències dels seus representants.

Va ser en aquesta època quan també va triar el cognom Mercury i quan va dissenyar el logotip del grup combinant els signes zodiacals dels seus cinc membres.

Onze discos amb Queen i una dècada després, el 1984, tornaria a provar sort en solitari amb "Love kills", una col·laboració amb el productor italià de música disc Giorgio Moroder per a la reedició de la banda sonora de la pel·lícula de 1927 "Metropolis" .

L'experiència en solitari va esdevenir només un any després en el seu primer disc en solitari, "Mr Bad Guy", que li impulsava per la mateixa senda ballable, com demostra "Vaig Born To Love You" oi "Living On My Own", en contrast amb les més melancòliques "Made In Heaven" i "Love Em Like There 's No Tomorrow".

De la seva gust per Elvis Presley sorgiria el 1987 una versió de "The great pretendre" que va ajudar a posar el tema de nou al dia i que va comptar amb un dels vídeos més recordats de la seva carrera. Mercury explicaria després que era així, "com el gran farsant", com se sentia sobre l'escenari.

"Oh, sí, sóc el gran farsant, simulant que ho faig bé, la meva necessitat és tal que aparento massa, estic sol però ningú ho diria", cantaria al públic, en una lletra que val la pena llegir en anglès per entendre la dimensió de la cançó com a manifest personal.

Just després de "The great pretendre", es va manifestar en els seus enregistraments el seu gust per l'òpera, que quallaria a "Barcelona", el cèlebre duet amb Caballé. Amb aquest tema, inclassificable en el seu estil, posaria sintonia als Jocs Olímpics de la Ciutat Comtal, tot i que ell mai arribés a veure-ho. Va morir el 24 de novembre de 1991, a uns mesos de l'esdeveniment, per una pneumònia que va contraure a causa de la sida.