Fa vint-i-cinc anys, la figuerenca Victòria Palma va marxar a Barcelona a estudiar musicologia. Per atzars de la vida, va entrar a Catalunya Música com a locutora i, fa una dècada, va estrenar l´espai Femení i singulars per treure a la llum vides de dones extraordinàries vinculades amb la música, però injustament oblidades. Dotze d´elles protagonitzen ara un llibre sota el mateix nom, editat per Huygens. El volum, ja per la segona edició, es va presentar al Palau de la Música de Barcelona i, properament, ho farà a Girona, Valls i Tarragona. Aquí presentem una part de l'entrevista publicada a l'edició en paper del Setmanari de l'Alt Empordà.

El seu llibre, Femení i singulars, neix vinculat a l´espai que va crear fa deu anys a Catalunya Música.

Sí, ho fa, però, deu anys després amb la necessitat d´esplaiar-me, d´aprofundir i d´explicar més coses del que em permeten els quatre minuts d´antena de l´espai, en concret uns dos folis.

Publicar un llibre no és fàcil. Com va sorgir aquesta oportunitat?

L´editora de Huygens anava en cotxe quan va sentir una d´aquestes històries. Em va trucar per dir-me que les volia publicar. Un temps abans l´associació de dones periodistes de Catalunya m´havia donat un premi. Aleshores Ángeles Caso i Pilar Rahola m´ho van suggerir. Vaig intentar buscar editorial, però començava la crisi i em deien que m´ho hauria de pagar. No vaig voler. Aquesta feina la faig amb tota la passió del món, la gaudeixo tant que no vull esguerrar aquesta part, de cada setmana treballar amb una dona, per posar-me a buscar recursos. Tres anys després m´han vingut a buscar ells. Estic contenta, Huygens és una editorial petita, però em mimen molt.

De llibres de dones se n´han escrits uns quants, però de dones que han vinculat la seva vida a la música no tants. És una altra sensibilitat.

Sí, i haig de dir que a mi també m´agafa en una edat que em va molt bé tractar-les. Si l´hagués escrit amb 30 anys, no hauria estat el mateix, ho jutjaria tot. Les hauria vist com unes amigues i ara les veig com unes germanes i, d´aquí a un temps, com unes filles. A l´hora de treballar-lo, m´hi he posat entenent perquè aquells pares no deixaven estudiar les seves filles, perquè els seus homes no els donaven suport i no vull fer-ne sang, al contrari, parteixo de pensar que això és el que hi havia i, a partir d´aquí, anar construint la seva història. Jo no participo intentant reivindicar el paper de la dona, perquè amb les seves vides ho fan soles. Amb algunes històries, com la de Nannerl Mozart (1752), quan les redactava em queien les llàgrimes. És un cas, el seu, tan flagrant de la història de la música, com al seu germà el potencien perquè tiri a munt i a ella li barren el pas i la fan quedar a casa.

Les dotze dones que retrata -María de la O Lejárraga, Lina Llubera Prokófiev, Mel Bonis, Clara Schumann, Consuelo Velázquez, Christiane Marianne von Ziegler, Marguerite Monnot, Francesca Vidal, Nannerl Mozart, Maria Yúdina, Aurora Bertrana i Lotte Lenya- van viure unes èpoques difícils.

Sí, però encara ara és molt desigual, perquè parlem de les prostitutes de la Rambla o de les dones que fan recerca en el Clínic o instrumentistes a l´OBC. És molt diferent i és tan ampli. Per això, quan celebrem el Dia de la Dona penso sempre perquè no gastem aquests diners en educació per als nens i nenes.

En el pròleg explica que va escollir aquestes dones, de les desenes que ha fet en aquests anys, perquè l´havien fascinat, seduït totalment.

Costa fer la tria. Elles, quan les vaig anar descobrint, van passar a formar part de la meva vida, són les que em van atrapar, a mi. Recordo un dia, portant la meva filla a escola, que em va dir: ahir em vaig sentir una mica María de la O perquè una amiga seva li havia copiat un dibuix i havia dit que era seu. Està tan imbuït l´ambient de casa meva de tot això, dels viatges que fem amb el meu home a llocs per buscar informació... La meva vida és un aiguabarreig entre la meva vida personal i la meva feina, que m´apassiona. I ara, aquesta necessitat de la gent que fem recerca, de voler compartir allò que saps amb els altres.

Recerca que, en algun cas, ha comportat molta paciència.

El cas de Francesca Vidal vaig tardar un any per fer-lo, perquè la dona de Pau Casals, la Martita, controla amb mà de ferro tot el llegat de Pau Casals, mai ha deixat sortir el nom de Francesca Vidal enlloc. Hi ha exposicions de Pau Casals parlant de l´exili i ella no apareix. Però és amb Francesca Vidal amb qui marxa a l´exili, va als camps de refugiats, s´hi casa. Per anar a visitar l´arxiu de Sant Cugat, on hi ha dotze cartes, vaig tardar vuit mesos a tenir el seu permís. Vaig cercar parents, els vaig trobar. Va ser tot molt lent perquè eren gent ja gran. A més, quan vaig a veure famílies, amb una tarda no en tinc prou. Hi vaig una tarda, una altra i una altra.

Com tria les dones que investiga?

Segons el seu perfil. Hi ha dones tan meravelloses que jo aniria a sopar amb totes elles, m´hi faria amiga. Amb la que més, segur, seria María de la O. Era tan bona, culta, senzilla... Totes elles eren tan nobles, sanes, per això, em dic a mi mateixa, aprèn.

Quin és el denominador comú?

Que totes elles eren dones valentes que vivien a contracorrent, singulars. Algunes aconsegueixen arribar i triomfar, altres es queden pel camí com molta altra gent que fa coses. A vegades no és tant l´època, que també, com la mateixa inèrcia dels prejudicis socials, però també la de la vida.

Què va sentir en veure el llibre?

Pensava que em sentiria alleugerida quan es publiqués, però no, les trobo a faltar. Me les sento tan meves, he empatitzat tant amb elles!