Fa poc menys de seixanta anys enrere i en poc més de 150 quilòmetres quadrats, hi havia uns 500 masos, tots ells citats en algun document, des de Portbou fins a Roses. Actualment en queden dempeus, i en actiu, ni mitja dotzena. Aquesta xifra evidencia, a parer de l´historiador Arnald Plujà, una pèrdua irremissible i, alhora incomprensible, del nostre patrimoni històric i cultural. Plujà, que sempre s´ha sentit fascinat per aquestes unitats agràries -"són l´origen dels pobles"- que coneix a bastament, acaba d´escriure 'Els masos perduts del Cap de Creus' (Brau) on ha bolcat l´evolució de trenta-dos masos del cap de Creus, tots ells encara habitats al segle passat. Es tracta, però, d´una ínfima part de tot allò que coneix tan bé i que ha investigat durant més de dues dècades.

Durant anys, Plujà s´ha dedicat a recórrer els masos del cap de Creus regularment -alguns ara ja enrunats o desapareguts- i, assegut en uns escalons a reconstruir mentalment, partint dels inventaris conservats als arxius notarials, com eren i com vivia la seva gent d´una forma minuciosa. Perquè és aquest aspecte, l´humà, el que més li interessa. No és ­estrany, doncs, que el llibre comenci amb una llarga llista d´agraïments a totes aquelles persones, antics masovers que hi van viure, amb els quals Plujà ha conversat hores i hores per conèixer com era el seu dia a dia. "He disfrutat moltíssim", reconeix tot preguntant-se, en veure l´estat actual dels masos, com s´ha pogut deixar perdre aquest patrimoni que és la base de la nostra història. "És impossible restaurar-los tots, però no pot ser que la part humana hagi quedat desarrelada del cap de Creus", comenta.

Compartir bons records

Arran d´aquestes converses, Plujà ha arribat a certes conclusions. Potser sí que la vida als masos era dura -"treballar de sol a sol; caminar quilòmetres traginant una cantina de vint litres de llet al cap per repartir a petits tupins per les cases dels pobles o els nens invertir dues hores entre anar i tornar de l´escola"- però tots coincideixen a compartir bons records. Els negatius tenen a veure, no amb l´aïllament o la solitud, si no en malalties, suïcidis, guerres. De fet, Plujà argumenta que, molts cops, es vivia millor en un mas que no al poble, ja que la majoria disposaven d´aigua canalitzada fins a la cuina i llums de carbur a cada cambra. Aquesta bonança va ser radicalment escapçada al segle XX i, sobretot, després de la guerra civil a causa d´una llei franquista molt regressiva on es prioritzà la repoblació forestal en detriment de les pastures. "Per anar al mas, les carreteres eren dolentes, no hi ha escola -abans la gent no hi anava-; els masos queden despenjats", apunta Plujà a qui li és difícil d´entendre aquesta situació.

Els 32 masos d´aquest recull es presenten agrupats segons l´antiga adscripció històrica: masos de Llançà; de la Vall al Port de la Selva; de Sant Romà a la Selva de Mar; de Sant Baldiri al Port de la Selva; de Cadaqués; de Pení a Roses i del vessant meridional de Roses. A cada mas, Plujà li dedica entre sis i vuit pàgines on els situa geogràficament, els descriu, parla de la seva història fins a l´actualitat i de la gent que hi va viure. Al final del llibre, hi ha una relació dels habitants d´aquests masos extretes dels padrons dels segles XIX i XX.

Un dels valors del llibre és la part gràfica. Plujà ha recuperat fotos que ell mateix va fer trenta anys enrere on es veia el mas encara sencer i, fins i tot, algun masover. També hi ha imatges antigues així com d´actuals, aquestes fetes per Robin Townsend.