Entrevista

'A l'Afganistan, el poder masculí anul·la les dones socialment'

Ho explica l'artista afganesa Kubra Khademi, qui ha participat fa uns dies a La Muga Caula

23.09.2015 | 15:46
Khademi davant l´obra ´Rèquiem per un somni´ a la Ventós

Kubra Khademi només té 27 anys però ja ha viscut mil vides. Filla de pares refugiats afganesos va patir abusos amb només 4 anys. Ho va viure pensant que era culpa seva. L´abús és quelcom quotidià en aquella cultura. Per denunciar-ho, va fer una acció 8 minutes walk a Kabul –caminar pel carrer amb una cuirassa de ferro– provocant la ira de molts homes i la seva sortida del país. Ara viu a França i aquests dies ha participat en La Muga Caula i ha exposat a la galeria Ventós de Figueres.


On va néixer?
A l´Iran, però com a refugiada afganesa. Els meus pares van anar-hi fugint de la guerra. Com a refugiat no tens els mateixos drets que un altre ciutadà. Vivim limitats, tenim un buit.

Quan s´adona que vol ser artista?
Tothom a la meva família sabia que jo seria artista perquè ja, des de ben petita, tenia un llapis a la mà i dibuixava. I ho feia molt bé, pintar i dibuixar. A l´escola i la meva família, m´animaven. De petita, tots deien que aniria a la universitat per ser una artista.

On va formar-se?
Primer vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Kabul, a l´Afganistan, del 2008 al 2009. I, després, vaig anar a la universitat de Lahore, al Pakistan on vaig fer el grau d´arts visuals.

Per què al Pakistan?
Perquè la meva família va anar-hi a viure després de marxar del camp de refugiats d´Iran.

Per què va anar a estudiar a l´Afganistan, el país d´on van fugir els seus pares?
Perquè la meva família m´havia donat moltes imatges de la meva cultura, del meu país, del meu món i ho volia explorar, experimentar per mi mateixa. Volia tocar-ho per saber què hi havia de real. Al llarg de la vida em feia preguntes sobre moltes coses, la meva condició de dona, la meva infantesa.

Quina imatge li oferia la seva família sobre l´Afganistan?
Al principi, tot era negre. Per descomptat, la meva ètnia va viure un genocidi, les dones van ser violades... Jo volia veure-ho per mi mateixa.

Estudiar art va ajudar-la?
Em permetia reflectir totes les realitats que sentia, podia treure totes les càrregues que duia dins del cor després d´anys. Després de cada performance em sento com aigua, en calma.

Quan arriba a l´Afganistan, com veu la realitat del país?
Al principi era feliç amb la gent, a la Universitat, però després, aprofundint en la societat, vaig copsar tota la duresa de la realitat. Observava la ciutat no només com a dona, sinó també com a dona i artista, molt profundament a través de les coses. A Kabul mai agafava el transport públic perquè volia caminar, caminava molt. Buscava la tensió de les coses, de la ciutat, per sentir-les millor. Fins i tot, quan era difícil, volia que ho fos més encara, volia encarar-ho. Per això volia caminar per sentir el lloc.

Quant de temps va viure-hi?
Durant un any i després anava viatjant entre Kabul i Lahore, al Pakistan, fins a l´hora de fugir.

Per què comença a fer accions?
El 2012, al Pakistan, descobreixo com el meu cos pot expressar-ho.

Com reben les seves accions?
A la Universitat hi havia una educació molt occidental, molt oberta i tenia llibertat absoluta. Una de les accions que vaig fer va ser posar-me enmig d´una carretera amb totes les meves coses a sobre, com si estigués a casa, i els cotxes s´anaven desviant. Va venir la policia i amablement em van dir que no podia quedar-me allà.

Més tard, però, va fer a Kabul la polèmica 8 minutes walk on denunciava l´abús de les dones. Com va pensar-la i per què la va fer?

A la meva societat, el problema de l´abús és ben present. Jo el visc des de la infància. Quan tenia 4 anys van abusar de mi al carrer. I quan vaig créixer vaig adonar-me com n´era de seriós aquest problema i el pitjor és que la societat ho veia com una cosa normal. A més, això passa normalment i les dones ho accepten.

Què va fer la seva família quan vostè va patir abús, de petita?
Res. Plorava i no deia res, pensava que era culpa meva. Em vaig sentir culpable molts anys. El poder masculí anul·la les dones socialment i les fa sentir culpables de la seva condició de dones.

L´acció, doncs, posava en evidència aquest problema.
Volia crear com un mirall.

Imaginava la reacció de la gent?
No, no, no tant. Pensava que potser es riurien de mi, però no el que va passar. Em deien que jo era una estrangera.

Va tenir por?
No, no. Quan feia la performance em sentia plena d´energia. Caminava i les reaccions em feien més forta i segura, però quan vaig veure que no hi havia cotxes, ni trànsit, i només m´envoltaven centenars de persones, com un 11 de setembre aquí...

On eren les dones?
Les dones van desaparèixer, van protegir-se. A la meva amiga, que filmava l´acció, els homes la tocaven. Tothom ho veia, ho feien de forma descarada.

Però les dones que van a la Universitat, no planten cara?
Ho accepten perquè està tan arrelat a la societat... Hi ha dones en contra, però l´ambient no és propici per parlar.

Sembla una qüestió cultural.
Als anys 70, l´Afganistan era un país modern, però la cultura extremista dels talibans, encara que ara no hi són formalment, ho està dominant tot.

Es penedeix d´haver fet aquella acció?
No. Les dones no parlen de l´abús i ho haurien de fer.

Encara rep amenaces?
Un mes i mig després de sortir de Kabul, cada dia en rebia. Deien que jo havia fet això per desprestigiar el país i només per poder marxar. Però sóc una artista i puc anar on vulgui. El meu treball pot interessar a tot el món.

Voldrà tornar a l´Afganistan?
Algun dia, sí.

Vostè va néixer com a refugiada. Ara milers de persones fugen de Síria i busquen refugi a Europa. Què sent davant d´això? I davant de la reacció europea?
Els entenc molt bé. Quan la teva llar crema, l´únic que pots fer és córrer, fugir. Europa no segueix el camí cor­recte. Occident ha creat el problema venent armes als talibans i ara hi ha milions de persones en perill i a Europa només arriben uns milers.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Les nostres subscripcions, s'assaboreixen
Enllaços recomanats: Premis cinema