A Bea de la Torre, veïna de Vilafant i mestra d´educació infantil, sempre li ha agradat l´aventura i, quan va veure un anunci a la televisió buscant candidats per viure´n una, no va dubtar-ho gens. Va engrescar el seu cunyat, Àngel Segura, bomber de professió, per acompanyar-la. Van superar totes les proves -hi havia 50.000 candidats- i en pocs dies -a finals de març- van pujar a un avió i directes a Birmània. S´havien convertit en una de les vuit parelles protagonistes de l´última edició de Pekín Express. La primera etapa, emesa fa dos dilluns per Antena 3, va aconseguir atraure 2,6 milions de televidents i una gran repercussió a les xarxes socials. Per a ells dos, l´experiència ha estat "genial i ens ha enriquit com a persones, jo ho tornaria a fer".
El concurs, que s´allargarà unes vuit setmanes, ha portat els participants a viure tota mena de situacions, sempre amb només 1 euro de pressupost al dia per gastar entre les 7 del matí i les 6 de la tarda i amb l´obligació de trobar una família cada jornada que els facilités, voluntàriament i sense oferir res a canvi, menjar i un lloc on dormir. El cert és que no els podien donar res, perquè sortiren de Madrid carregats només amb una motxilla amb roba, kit de repel·lent de mosquits, esprai de protecció solar i un necesser. Algunes de les dificultats d´aquesta aventura -recórrer la Ruta dels Mil Temples, 3.500 quilòmetres entre Birmània, Malàisia i Singapur- han estat la gana -ella ha perdut 4 quilos-, els mosquits i les altes temperatures. "Molts cops jo tenia baixons, era el cansament", diu. De fet, ja a la primera etapa hagueren de sobreviure a 40 graus amb un alt nivell d´humitat.
Mitjans per avançar
L´objectiu a Pekín Express és anar superant les etapes. Mai oblidaven, però, que estaven competint per aconseguir el premi de 50.000 euros. Bea de la Torre no pot dir si han guanyat, ja que estan obligats a mantenir l´expectació fins al final. Per avançar, els concursants es buscaven tota mena de transport: autobusos, cotxes, camions... De la Torre, que assegura que ells sempre van jugar net, encara recorda quan van pujar en una furgoneta amb un monjo i, sense voler-ho, va tocar-lo lleument, cosa totalment prohibida. Tot i l´entrebanc, els va oferir un lloc per viatjar. "Allà mai ningú diu que no", conclou tot afegint que això denota la grandesa d´aquella gent.
