M. Mercè Cuartiella és una persona feliç. Està satisfeta davant aquest premi però, sobretot, pel fet d'haver-lo guanyat pels seus relats, històries curtes on parla del que senten persones normals. Ella mateixa ens ho explica en aquesta entrevista.

Rebre el Mercè Rodoreda són paraules majors.

És un reconeixement important

Intuïa que el pogués guanyar?

Quan et presentes, penses en la possibilitat de guanyar, però no m´ho esperava. Sóc una mica derrotista amb aquestes coses, potser és una mena de protecció. Penso que tinc la possibilitat de tenir-lo i, si no, em quedo igual que abans de presentar-m´hi. No passa res. No faig càbales. Evidentment, però, estava molt satisfeta i contenta amb els relats, si no, no els hauria presentat.

La veig realment feliç.

Sí, perquè són relats i m´agraden molt; són molt difícils d´escriure, peces molt elaborades i poc reconegudes molts cops. Les novel·les semblen les estrelles de la narrativa i els relats passen desapercebuts tot i ser un gènere molt interessant.

Com han pres vida els tretze relats que inclou el recull?

De plantejaments diferents, alguns més abstractes com el "Taj Mahal" o "Sempre em tindrà al seu costat" en què vaig pensar com reaccionaria jo en aquesta situació. Altres com "Sabates vintage" van sortir d´interessos meus per recuperar els catàlegs i revistes dels anys vint i trenta; l´argument va venir després de la reflexió.

En alguns dels relats, vostè fa realitat alguns pensaments negatius de la gent com ara un pare que mata l´assassí de la seva dona.

Exacte, perquè tots hem pensat algun cop de certes persones: ´a aquest el mataria o mereixeria que l´atropellés un cotxe´, no cada dia, però sí sovint. És un desig irracional, però que en algun dels relats es converteix en realitat. Són situacions que ens podrien passar si ens deixéssim anar, però tenim uns dics i unes contencions que ens permeten actuar amb sensatesa. Em pregunto, si algun dia aquests dics es trenquessin, fins on seríem capaços d´arribar. A vegades veus casos de gent que ha quedat trasbalsada per una situació i ha fet coses que mai pensaria que faria. Això passa quan entres en guerra, quan et capturen i et posen en un camp de concentració i desenvolupes uns recursos. Però tot i la situació, els personatges no deixen de ser ordinaris, segueixen essent els que són, malgrat que es vegin forçats a fer coses extraordinàries.

El llibre dóna una sensació d´un conjunt molt ben tancat.

Tots fan una realitat. Els personatges d´un relat i d´un altre no tenen relació, però podrien ser veïns d´un mateix barri, junts conformen una realitat de gent que viu atrafegada, que no té temps, que a vegades la desborden les circumstàncies i que és lògic, o no. Al final, el que senten i experimenten els personatges de novel·la és el mateix que sentim tots. Si ets Dorian Grey, fas un pacte perquè el retrat s´envelleixi i tu no, però si ets la caixera del súper i t´aixeques al matí i et mires al mirall, també ho desitges; i si ets la Regenta, desitges algú que t´estimi com ho desitja el mecànic del taller. Els sentiments són els mateixos per a tothom i encara que ho experimentem com a úniques, en realitat, el ventall d´emocions humanes són les mateixes que han viscut generacions i generacions abans que nosaltres. És una lliçó d´humilitat.

L'entrevista completa la podreu trobar a la versió en paper del Setmanari de l'Alt EMPORDÀ.