Es pot afirmar taxativament que en Joan Pons no és un artista qualsevol. No segueix els corrents de moda de l´escena musical catalana. Senzill i complex, aquest petit home de Guissona ha emprès un nou camí (que sonin les trompetes!!!) acompanyat d´un gran músic com en Mau Boada (Esperit!, Les Aus). Amb La figura del buit, el seu tercer àlbum, després de I les sargantanes al sol (2009) i l´esplèndid Vol i dol (2010), El Petit de Cal Eril edifica un nova casa, prescindint de la banda habitual i omplint-se de psicodèlia, sense renunciar a la cruesa. Harmonies lluminoses amb un sentit de l´orientació que defuig del nord, el sud, l´est i l´oest, conjuguen a la perfecció en les disset cançons que integren l´àlbum. Trencant motlles, el disc es mostra amb la façana d´un peculiar edifici, la que es pot contemplar a la portada, on habiten un gran nombre de personatges tan quotidians com ficticis. Faules del present ensinistrades amb una sensibilitat única, personal i atmosfèrica. Una col·lecció de petits contes que exploten un accent lleidatà que en Joan modul·la i transforma al seu gust (Lleida frega Fraga), que ensopeguen sovint amb una delicada secció de vents (Gribi bestial, Ei sents com refila l´òliba?, Obriu les mans), horitzons country (El gat s´està fotent el colom) o aires rock (La perla). Fins que un veí posa a prova les neurones amb l´experiment La fi o les Muntanyes màgiques en regalen un alè d´aire fresc. Amb tot, queda clar que El Petit de Cal Eril posa de manifest que a Catalunya hi ha una altra escena musical, menys mediàtica, més flexible i, per sobre de tot, excel·lent. (POP PSICODÈLIC) | Albert cornellà font.
