En la seva faceta de crooner, en Nick Cave es retroba amb els eterns Bads Seeds per interpretar nou somnis infinits. Amb el violí de coixí, el piano de matalàs, el baix de llençol (no deixin d'escoltar la captivadora We Real Cool), i la guitarra de cobrellit, l´australià, que per primera vegada no ha pogut comptar amb el seu amic i soci fundador Mick Harvey, explota novament la seva naturalesa més fosca, totalment allunyada del so guitarrer dels Grinderman o de l'experiment de rock ballable (funk?) del disc Dig Lazarus Dig!!! (2008) per explicar-nos històries intenses amb la seva veu greu i senyorial.

Nick Launay (Supergrass, Lou Reed, Kate Bush) s'ha tornat a ocupar de la producció, aconseguint un àlbum sobri, fascinant i farcit de detalls vibrants. La mitologia, les divinitats i les religions, en forma de metàfores, (Jubilee Street, Finishing Jubilee Street) tornen a centrar les lletres de les cançons en un disc on també té cabuda, com a sorprenent peculiaritat, la descripció d'un somni en el qual apareixen el mite del blues nord-americà Robert Johnson i l'estrella del pop comercial Miley Cyrus, abans coneguda com a Hannah Montana (Higgs Boson Blues).

Arribat a aquest punt, és el quinzè treball de la banda, alguns ens decantem pel costat més salvatge de Grinderman. Tot i això, Push the Sky Away és un d´aquells treballs que com més s´escolta, millor sona. La veu d´en Nick segueix sent única i les males llavors (Bad Seeds), excepcionalment fèrtils. (ROCK d´autor). | albert cornellà font.