Figueres

Figueres, la Gernika catalana

S'han complert 80 anys del primer bombardeig mortal sobre la capital altempordanesa

11.02.2018 | 10:33
Figueres va ser la segona ciutat amb més víctimes mortals després de Barcelona.

"Figueres ja ha estat ferida en el seu cos per la metralla assassina del feixisme". Així començava una notícia del periòdic Empordà Federal el 22 de gener de 1938. Relatava el primer bombardeig de la ciutat de Figueres del dia 20 que, en aquest primer atac, no va patir cap mort.

L'endemà de la notícia, el dia 23 de gener, la ciutat no tingué tanta sort: l'aviació feixista matà 16 persones i en ferí 27. Des d'aquell dia i fins al final de la guerra, el fitó de l'aviació a Figueres fou la població civil. Les del 23 de gener foren les primeres víctimes de la ciutat catalana amb més morts per bombardejos després de Barcelona, fet que li atorgà el trist títol de la Gernika catalana.

Alexandre Deulofeu, el 1974, escriví que aquell dia "Figueres iniciava la tragèdia que l'havia de fer la ciutat màrtir de Catalunya".

Pobles pràcticament derruïts


Els atacs els va perpetrar, en la seva majoria, l'Aviazione Legionaria, la flota aèria de l'exèrcit feixista italià, que tenia a Mallorca la seva base d'operacions. Comptà amb l'ajut, en alguns casos, de la famosa Legió Còndor nazi, i el suport puntual de la Brigada Hispana. L'objectiu dels primers atacs a l'Empordà, des de l'octubre del 36, era la neutralització de l'ajut que podia rebre el bàndol republicà per la zona més fluida de la frontera, atacant infraestructures ter­restres (carreteres i vies ferroviàries) així com els ports més importants (Palamós i Roses) o properes a França (Colera, Llançà i Portbou, pobles que quedaren pràcticament derruïts, amb poques víctimes mortals).

A principis del 38 el front encara era lluny de l'Empordà, però l'avenç dels sublevats a l'Aragó i la liquidació del front atlàntic, els va permetre emprendre una ofensiva que es va fer sentir a tota la rereguarda. A Figueres, les sirenes van sonar per primer cop l'octubre del 37, i a finals d'aquell any ja tingué una Junta Local de Defensa Passiva (JLDP), artilleria antiaèria i trinxeres que havien de servir com a protecció contra les bombes. Malauradament els esdeveniments demostrarien que aquestes mesures foren del tot insuficients.

Per què Figueres?


Sent el nucli urbà més septentrional del front republicà, Figueres era una vila clau per al pas i abastiment de vitualla, armament i brigadistes a tot el front. A banda d'això, hi havia una fàbrica d'espoletes amb una producció de 10.000 unitats mensuals i disposava d'un aeròdrom amb un radi d'activitat de gairebé 1500 km, on es muntaven i des d'on sortien avions soviètics.

A diferència de la resta de la comarca, l'objectiu dels bombardejos a Figueres era la població civil, i aquell 23 de gener la ciutat no estava preparada psicològicament ni tenia prou infraestructures de defensa. A les 12 del migdia d'un diumenge assolellat, el Parc Bosc i el Passeig Nou eren plens de famílies i amants quan van esclatar les bombes.

La cruesa de l'atac encara persisteix en la memòria dels testimonis, el més conegut de tots el de Maria Àngels Vayreda, que ens relata, en el seu llibre "Encara no sé com sóc" (Mèxic, 1970), com la protagonista va perdre la seva filla petita.

Al cap de dues setmanes, el 7 de febrer, la freqüència i la inclemència dels atacs sistemàtics ja deixaren 42 morts i 84 ferits, forçant els figuerencs a refugiar-se als pobles de la comarca. Des de llavors i fins a l'any següent, Figueres ja rebé atacs puntuals però no menys sanguinaris, com el bombardeig d'aquell estiu a l'hospital que posà fi a 35 vides i ferí 50 persones.

A principis del 39 l'aviació enemiga tornà a obstinar-se contra l'Empordà. Després de la desfeta de l'Ebre, el front republicà català reculava acceleradament: el 26 de gener caigué Barcelona, i el 4 de febrer, Girona. Aquests primers dies de l'any, Figueres s'havia convertit en un centre estratègic del bàndol republicà: era el darrer nucli urbà, l'últim baluard de la República a Catalunya. Poc abans de la caiguda de Barcelona, Figueres es va convertir en la seu postrema del Govern Central Republicà, del Govern Basc i del Govern de la Generalitat.

Al castell de Sant Ferran, es va celebrar una última i precària sessió de les Corts Republicanes, més simbòlica que no pas determinant.

La derrota era palesa i van assistir-hi només 62 dels 473 diputats. No es va prendre cap resolució. Mentrestant, alguns pobles de la comarca van esdevenir efímera seu dels departaments i les seccions del govern.

La concentració de personalitats polítiques anava acompanyada de les masses: Un poble iniciava el seu èxode pressionat per les bombes i l'exèrcit enemic, i l'Empordà era la zona on el pas de la frontera amb França era més fàcil d'atènyer. És així com s'entén el desastre humanitari que va viure la ciutat: entre finals de gener i principis de febrer, mig milió de persones van passar per Figueres.

Entre un exèrcit en retirada, barrejat amb un poble camí de l'exili, hi havia el tresor de l'Estat i gran part del patrimoni artístic, així com armament i artilleria en replegament, la qual cosa va convertir la comarca en l'última i desesperada plataforma de maniobres d'una aviació damnada que procurava protegir i acomodar les riuades humanes, sense gaire èxit. Després de la caiguda de Girona i l'aeròdrom de Celrà el 4 de febrer, les dues úniques bases de les quals disposava Catalunya eren les de Figueres i Garriguella, que caigueren al cap de dos dies.

Malgrat tot, la voluntat de fugir dels refugiats xocava amb la impossibilitat d'entrar a França per la via ràpida i legal. Quan el final de la guerra era pròxim, l'Estat francès va endurir les condicions per validar el visat i va alentir les tramitacions d'unes oficines que ja eren prou insuficients per aquesta crisi.

El padrinatge municipal que havien establert Perpi­nyà i Figueres, que procurava per a la ciutat sud-catalana l'abastiment d'aliments, medicaments, roba i atenció mèdica a l'hospital del Rosselló, poca cosa podia fer per contradir les directrius hermètiques de París. L'acumulació d'efectius i capital, que passava com podia la frontera, van fer de l'Empordà un embut de l'èxode.

Potser l'acarnissament dels sublevats contra els republicans en desbandada tenia com a objectiu apagar qualsevol esperança de treva o de resistència: l'acorralament desesperat de la munió republicana va estimular la imaginació d'alguns intel·lectuals i polítics catalans que, davant les condicions del terreny mortal, tenien l'esperança de convertir l'Empordà, o fins i tot la línia de comarques frontereres, en una franja de resistència antifeixista, amb un front calent però estable.

Si això no podia ser, com a mínim alguns confiaven que la regió fronterera es podria convertir en zona de refugiats, davant les dificultats d'ingrés que imposava França, des d'on s'haurien pogut dirigir mitjans (com l'imaginat periòdic Catalunya Sempre) i maniobres polítiques i militars al territori sublevat. Al cap i a la fi, hi havia una gran expectació internacional per la resolució del conflicte, i els derrotats frisaven per les negociacions de pau.

Però ni Franco va donar quarter ni els estats estrangers van reaccionar. Així, el mig milió de persones que van passar per Figueres la setmana entre gener i febrer del 39, van rebre 11 bombardejos en 7 dies, perpetrats, com sempre, per l'aviació de Mussolini amb el suport de la Legió Còndor. El més sanguinari dels bombardejos tingué lloc el 3 de febrer.

Aquell dia, 150.000 refugiats s'acumulaven a Figueres en el seu pas cap a França: cinc bombardejos al llarg del dia van posar fi a la vida de 82 persones. El 6 va quedar arrasat l'aeròdrom de Garriguella, l'últim i modest aeroport català, i el dia 7 les bombes ja queien sobre una ciutat desolada i ruïnosa, mentre altres bombarders remataven la retirada atacant fins i tot els corriols de muntanya per on passaven les caravanes de refugiats.

El dia 8 de febrer, l'exèrcit de Franco entrà a Figueres. Dos dies després arribà a la frontera, posant fi al front català i a les esperances dels republicans que resistien al segon quart de la península, comprès entre Madrid, València i Almeria.

En definitiva, els 16 o 17 bombardejos que va patir Figueres van deixar una xifra total d'entre 284 i 291 morts identificats.

Tot i això alguns historiadors indiquen que n'hi hauria pogut haver més de 400, fruit de l'afluència humana que va viure la ciutat i a jutjar pels 560 edificis enrunats, que suposaven gairebé una quarta part del nucli urbà. De les més de 140 poblacions catalanes bombardejades, Figueres va ser la segona amb més víctimes mortals després de Barcelona, i la comarca de l'Empordà, amb 340 morts, també seguí la del Barcelonès.

(Recull fotogràfic: «L'Avanç», «DR» i «Archivos Estatales». Més informació a l'enllaç de la revista digital Ab Origine).

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema