En la «República Catalana», Girona és el que era Roma en temps de cèsars i de gladiadors: tots els camins hi porten. Hi va passejar Carles Puigdemont, un dissabte 28 d'octubre de Fires, abans de fugir cap a Brussel·les dels tentacles del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena. Hi va venir, ahir, Temps de Flors, encara, Quim Torra, el successor designat. Girona, la capital més groga i més in-in-de-inde-pen-den-tis-ta! A Madrid treien foc pels queixals per la restitució de consellers empresonats i fugats i al president se'l veia content, envoltat de flors i de gent.

- Soc una fan! - exclamava una noia al pont que connecta la plaça dels Jurats amb Sant Pere de Galligants.

Tot just acabava de fer-se una foto amb Torra, ahir president «superstar» en territori franc.

- I me l'ha fet l'alcaldessa - els explicava en francès a uns amics, segurament francesos, que reien, cridaven i l'aplaudien.

Marta Madrenas, la maire, que dirien al país veí, de Girona, va fer de cicerone al Molt Honorable. Torra vestia casual: ni corbata, ni vestit; americana entre grisa i blava i pantalons foscos informals. Ah, i llaç groc a la solapa. Madrenas, també: jaqueta d'entretemps vermell llampant, texans foscos i vambes blanques amb una estrella brodada. Ah, i llaç groc a la solapa, més petit que el del president.

- Hòstia, és ell!

(Sí, sí, és el president).

- Mira'l, mira'l!

(Efectivament, és el president).

- Què passa aquí? Hi ha algú famós?

- Sí, el president.

Dues hores va trigar la comitiva formada per la màxima autoritat de Catalunya -l'acompanyava la muller, Carola Miró, discreta, vestida casual, sense llacet groc-; la màxima autoritat local, mossos d'esquadra -d'uniforme, de paisà i escortes-; mig Ajuntament; assessors de premsa i de protocol i periodistes.

- No farà declaracions? - preguntava una reportera.

- En principi, no.

I al final, tampoc. Quim Torra no venia a Girona per dir res. Venia a viure Temps de Flors. I a encaixar mans, i a fer abraçades, i a fer-se fotos i selfies, i a saludar tothom que el saludés.

- Hola, president!

- Hola, company!

Madrenas va dur Torra a l'antic cinema Modern, edifici desmarxat que s'ha de convertir en un centre cultural on s'hi volen fer moltes coses. Abans, a la plaça del Vi, entre crits de «President! President!», l'alcaldessa va abraçar-se al Molt Honorable com si li anés la vida. A la llibreria Les Voltes -«50 anys treballant per la cultura catalana. Ara, per la independència», resa l'eslògan que hi ha a l'aparador- Torra i Madrenas es van aturar per saludar Joan Matamala, germà de Jami Matamala, amic de Puigdemont que l'ha acompanyat en el llarg i complicat periple europeu.

Comença a ploure amb força intensitat. Torra i Madrenas -Madrenas i Torra- es refugien sota un paraigües estampat amb una reproducció de les cases de l'Onyar. Més gironí, impossible. Triguen vint minuts a cobrir la distància que separa un extrem del carrer Ciutadans de l'altre. Torra saluda, saluda i saluda. Torra es fa fotos i fotos i més fotos.

Carrer de la Força

Continua plovent. Al carrer de la Força, nova parada: visita al centre Bonastruc ça Porta (amb ce trencada; més català, impossible), seu del Museu dels Jueus, del Patronat del Call i de l'Institut d'Estudis Nahmànides -Nahmànides, el rabí Ramban (Girona, 1194-Acre, Jerusalem, 1270, que en aquella època era una autoritat de primer ordre en el judaisme).

I d'allà cap a les escales de la Catedral, decorades amb flors seques daurades i plomalls gegants de color de gos com fuig. Fotos, fotos i més fotos. Des de la terrassa del bar l'Arc, on alguns clients (privilegiats) es remullen la gola amb cervesa fresqueta, s'escolten unes noies que canten Y viva España, d'Escobar, Manolo.

- Deuen ser madrilenyes.

O no.

- És el president?

- Sí, sí, és el president.

Aplaudiments. Crits de «visca Catalunya lliure!» i cap a la casa Pastors, un altre dels projectes culturals emblema del Puigdemont alcalde, que un dia va ser la seu de l'Audiència Provincial. Glups.

Han transcorregut gairebé dues hores i el passeig del president encara el tram final. Propera parada: la plaça dels Jurats. Allà Quim Torra es retrata amb petits, grans i més grans. L'alcaldessa es transmuta en fotògrafa. S'hi estan una bona estona. Dura, la vida del reporter gràfic.

- Vuitanta-quatre, ens estem acostant molt.

Parla un escorta, que s'apropa una mà a la boca i es posa l'altra a l'orella, com en les pel·lícules americanes. Galligants a la vista, ara que la pluja ofereix una treva. La passejada s'acaba.

Ditxosa pluja

A la plaça de Sant Pere tres vehicles aparcats en filera i custodiats per policies molt alts i que semblen molt forts esperen el president. Els pocs turistes que volten per allà s'aturen.

- És el president?

(Sí, sí, ho és!).

Torra puja al cotxe. Visita a Temps de Flors al sac. Però això, per ell, tot just comença. Al Pou Rodó les terrasses són mig plenes: la pluja -benaurada pluja!- no és innòcua.

Marxat el president torna la normalitat. De sobte, ja no hi ha càmeres; ja no hi ha mossos, ni d'uniforme, ni de paisà; ni aplaudiments; ni selfies, ni crits de «Catalunya lliure!». Només queden les flors i els turistes. I llaços grocs. A Madrid continuen traient foc per la boca; alguns clients de l'Arc, bevent cervesa. Fresqueta, ben fresqueta.