Cap dels centenars d'articles escrits en premsa escrita i periòdics digitals -que un informàtic militant de Ciutadans s'ha dedicat a recopilar- el nou president de la Generalitat, Quim Torra, expressa que el monarca espanyol Felip VI «cremi en l'infern etern», com sí que desitjava, el 6 de setembre de 2011, a l'avantpassat del borbó, Felip V d'Anjou, el rei del Decret de Nova Planta (El matí digital).

Perseguit pels arguments escrits i publicats en el passat -a Torra, Pedro Sánchez (PSOE) ja li ha col·locat la llufa del «[Jean-Marie] Le Pen de la política espanyola»-, arriba l'hora dels fets per al nou president, un polític convençut que Catalunya viu sotmesa pels espanyols des del 1714.

Les referències a la derrota en la Guerra de Successió són constants en la producció periodística de Torra que, ahir, feia la primera visita oficial com a Molt Honorable a Girona, una ciutat governada per una alcaldessa, Marta Madrenas, que vol desterrar dels edificis municipals qualsevol acte de la Fundació Princesa de Girona, títol que ostenta Elionor, primogènita de Felip VI i de la qual, en virtut dels estatuts de l'entitat, el Molt Honorable n'és vicepresident... d'«Honor».

«Portem ja 279 anys aguantant el que cap poble civilitzat del món no ha aguantat mai. Passen els anys, i les dècades, i els segles, i Espanya continua exercint sobre nosaltres el dret de conquesta», afirmava el Torra advocat, editor, ex-alt directiu de Winterthur i expresident d'Òmnium Cultural, el 2011. «Ens tracta com el que som, derrotats d'una guerra, i encara hi ha qui se'n sorprèn; ens vexa en el més profund de la nostra ànima, i encara hi ha qui li somriu i li dona suport».

Un diagnòstic que entra en contradicció amb les paraules que dedicava a l'escriptor barceloní Javier Pérez Andújar: «Benvolgut (...), evidentment que es pot parlar de tot, estem en democràcia, gràcies a Déu. (...) Per això, qualsevol posició és legítima, tant els que defensem la independència de Catalunya, com els que no o els que creieu que no val la pena posar-se a decidir aquestes coses». Democràcia. Posicions legítimes. Ho escrivia a Els oligarques d'Òmnium (El Singular Digital, 1/05/2014) el president que es declara només «fidel» a un poble que, com a mínim políticament, està partit per la meitat a favor i en contra de la secessió del territori.

Autonomia i llibertat. La «Bandera negra» dels enyorats Almogàvers

Autonomia no és llibertat. Qualsevol hipòtesi que busqui un encaix en la Constitució és continuar promovent el provincialisme en el seu debat més pur i obscè». I exposava a continuació: «La via constitucional s'ha quedat, a Catalunya, sense relat, per més que els autodefinits com a moderats ens pintin un escenari futur digne de l'Harmagedon. Tan moderats, ells, però que quan es tracta de preveure què passarà es transvesteixen d'Aramis Fuster apocalíptica [la pitonissa apareix diverses vegades en els textos que conformen el corpus ideològic del president català]».

I acabava, telegràficament: «Bandera negra. Viurem lliures». El desembre de 2014, en un altre article titulat El 'big bang' català, defensava que «fer volar pels aires l'actual sistema autonòmic català és la porta d'entrada al país nou».

Desobediència. Xoc de trens, el remei contra «l'angúnia d'Espanya»

«Anar a parar a l'Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol», sosté en La gran desobediència, publicat a la capçalera Nació Digital, el 4 d'octubre de 2016. Uns mesos abans, a La preindependència, responia un dubte: «Seguretat jurídica o xoc de trens? Acceleració! La trampa del dilema entre seguretat jurídica o xoc de trens només té una resposta: acceleració».

Ara, contundents, les afirmacions que feia a El Matí Digital el 25 d'abril de 2014, gairebé calcades a les expressades un any abans, el 23 d'abril de 2013, a El Singular Digital: «Vam atansar-nos a la tomba dels germans [Miquel i Josep] Badia, que és a tocar de la del president [Francesc Macià]. Uns moments després van venir uns nois, van deixar una rosa i un ram d'espígol, i se'n van anar. Portaven una estelada. I jo vaig pensar que ja està bé de tanta necrofília i tant embalsamament de la memòria. Prou, ja està bé. Jo vull el president de la República Catalana aquí, al meu costat, al nostre davant. Aquests joves el necessiten aquí. Intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, home d'estat, ferotge. I amb el president, els germans Badia, esclar».

Els Badia, fills d'una família pagesa de Lleida, van ser assassinats per faccions armades de la FAI el 28 d'abril de 1936, «com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme», explica la revista Sàpiens. Miquel va ser designat cap de les Joventuts d'Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d'ordre públic. «Aquesta biografia resta enfosquida pels seus coqueteigs amb el feixisme», sosté Vicente Moreno en la ressenya publicada a la mateixa revista.

Sobre aquests dos personatges històrics, Agustí Colomines, que va presidir la fundació convergent CatDem, diu: «Una bella mort no justifica una vida. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX».

Posar «ordre». «O vols ser català o vols ser espanyol»

«L´autèntica tragèdia nacional és el provincialisme espa­nyol domiciliat a Catalunya. Que gent que viuen a Catalu­nya, que hi han nascut, que hi han estudiat, neguin la condició nacional al país on viuen i es guanyen la vida és tristament dramàtic. (...) I no passa res perquè anem posant una mica d´ordre: o vols ser català o vols ser espanyol (...). Uns volen formar part del món; els altres, d´Espanya. (...) No són unionistes, són uns provincians», escriu Torra a El Punt Avui (6/10/2014).

I, al Núvol, el 27 d´abril de 2016, recorre al poeta Joan Sales per assenyalar que «els fills de mala mare són els editors catalans en castellà, ja que són ells els qui per naturalesa haurien de fer de ressonador dels llibres catalans interessants llançant-los en edició castellana al mercat espa­nyol i americà». I, també al Núvol, en aquesta ocasió el 7/03/2016 i en un article titulat 'Vuit normes per superar l´angúnia del bilingüisme' (segons C. A. Jordana), parla dels escriptors que publiquen en diaris en espanyol: «En els uns, l´ús freqüent del castellà afebleix la possessió de la llengua catalana; mentre que d´altres, irreductiblement catalans, surt una prosa castellana que fa una certa gràcia, però molta més angúnia».

República. «A Girona, precisament, comença la Catalunya lliure»

I afirmava Torra a El Matí Digital (14/10/2011), en precampanya, que «les properes eleccions al Congrés de Diputats són especialment importants, per a tot el país i, sobretot, per a Girona. Necessitem tots els vots nacionalistes per evitar que el PP tregui un escó (...). A Girona [on avui encara és Temps de Flors] precisament comença la Catalunya que volem: lliure». La ciutat tres vegades immortal, el baluard sentimental d´un president que, el 12 de novembre de 2017, deia que «l´única manera que té Catalunya d´independitzar-se és de manera unilateral, proclamant la República i defensant-la». Quim Torra i Pla; i català.