El sobiranisme català arriba a la cita del 21-D amb el dubte de saber si podrà mantenir la majoria absoluta en escons que ostenta al Parlament de Catalunya des de l'any 1984. Un dubte més que raonable, ja que diverses enquestes situen Ciutadans com a força més votada i apunten que Junts per Catalunya, ERC i la CUP no sumarien els 68 diputats necessaris per revalidar una majoria absoluta independentista. Tot i això, els sondejos també deixen veure que al bloc constitucionalista (Cs, PSC i PP) tampoc li sortirien els números per poder governar, de manera que la clau podria quedar en mans de Catalunya en Comú-Podem. A partir d'aquí, els vetos i les reticències entre partits fan difícil pensar en pactes alternatius, de manera que podria quedar un Parlament fragmentat i ingovernable que podria desembocar en unes noves eleccions. Tot això, però, encara és política-ficció i caldrà esperar fins dijous vinent per saber els resultats definitius.
És cert que CiU, durant bona part de la seva història, no va ser independentista. I que ERC en el seu moment també va optar per pactar amb PSC i ICV per tal d'acabar, precisament, amb l'hegemonia convergent. Però si se sumen tots els escons de CiU, ERC i la resta de forces sobiranistes, el nacionalisme català ha tingut majoria absoluta al Parlament des de 1984.
El sobiranisme, doncs, ha estat majoritari a la cambra catalana des de la recuperació democràtica amb una única excepció: els primers comicis, els de 1980, on la suma de CiU i ERC només va arribar a 57 escons (43 per a CiU i 14 per als republicans). En aquell cas, la suma del PSC, l'antiga UCD, el PSUC i el Partit Socialista d'Andalusia (PSA) arribava fins als 78 escons, però la clara victòria de CiU, encara que no fos amb majoria absoluta, va permetre que Jordi Pujol sortís investit com a primer president de la Generalitat recuperada amb els vots a favor del seu partit, UCD i l'ERC d'Heribert Barrera, mentre que el PSC de Joan Raventós, el PSUC i el PSA s'hi van oposar.
En les segons eleccions democràtiques, CiU va aconseguir els millors resultats de la seva història, 72 escons que li van donar una comodíssima majoria absoluta a costa de menjar terreny a ERC -en aquells moments, la única força realment independentista del Parlament-, que va quedar reduïda a cinc diputats. En total, doncs, el nacionalisme català aconseguia 77 diputats davant dels 58 que sumaven les forces no nacionalistes (PSC, Alianza Popular i PSUC). Malgrat no necessitar-ho, Pujol va obtenir en la seva segona investidura el suport d'ERC però també d'AP (embrió del PP), mentre que PSC i PSUC hi van votar en contra.
Quatre anys més tard, en les eleccions de 1988, el panorama parlamentari va canviar poc. CiU va revalidar la majoria absoluta, tot i que va baixar dels 72 als 69 escons, mentre que ERC en va sumar un, tot passant de cinc a sis. Així, el Parlament continuava tenint una majoria absoluta nacionalista de 75 diputats, en front dels 60 que van aconseguir PSC, ICV, Alianza Popular i CDS. Tot i això, en aquella ocasió ERC va decidir no donar suport al tercer mandat de Pujol com a president, i hi va votar en contra igual que PSC i ICV, mentre que AP i CDS es van abstenir.
L'any 1992 -el dels Jocs Olímpics de Barcelona-, el nacionalisme català va aconseguir el millor resultat de la seva història, amb 81 diputats davant dels 54 que representaven les forces no nacionalistes. El creixement va venir de la mà d'ERC, que va passar de sis a onze representants, mentre que CiU en va augmentar un i va assolir els 70. En canvi, el PSC es va quedar amb 40, i ICV i el PP amb 7 cadascun. Tot i això, aquesta majoria absoluta sobiranista no es va veure reflectida en la investidura, ja que en aquesta ocasió Pujol va tornar a rebre el vot en contra d'ERC, PSC i ICV, mentre que el PP es va abstenir.
El 1995, el nacionalisme català va revalidar majoria absoluta, malgrat que CiU es va emportar una bona patacada al perdre deu diputats i passar de 70 a 60, tot quedant-se sense majoria absoluta. Per la seva banda, ERC es va mantenir i va sumar dos representants més, de manera que el bloc sobiranista va continuar predominant el Parlament català amb 73 representants. El PSC, en canvi, va caure fins als 34 representants, mentre que el PP va fer un salt espectacular, de set a disset representants, i ICV va pujar fins als onze. Però malgrat sumar majoria absoluta sobiranista, ERC va decidir tornar a votar en contra de la investidura de Pujol, igual que ICV. Com que PSC i PP van optar per abstenir-se, Pujol va ser reescollit president per cinquena vegada en segona volta.
Les eleccions de 1999, amb Pasqual Maragall al capdavant del PSC, van ser molt més ajustades i van suposar un canvi de paradigma. El sobiranisme va obtenir just els 68 diputats que marquen el mínim de la majoria absoluta, malgrat que CiU va continuar caient (va passar de 60 a 56 representants) i ERC va perdre'n també. El gran beneficiat va ser el PSC, que va fer un salt espectacular i va aconseguir 52 representants, els millors resultats de la seva història. CiU va veure perillar el govern, però va aconseguir que Pujol fos investit per sisena vegada gràcies a un acord amb el PP. PSC i ICV hi van votar en contra, mentre que ERC es va abstenir. L'any 2001, Maragall va presentar una moció de censura, tot i que no va prosperar.
L'any 2003, CiU i ERC van continuar representant majoria absoluta (69 diputats), però amb un intercanvi clar de papers: la federació, amb Artur Mas ja com a candidat, anava clarament a la baixa, enfonsant-se dels 56 als 46 diputats, mentre que ERC es disparava i passava de 12 a 23. Els republicans, doncs, tenien la clau del govern, i van decidir fer un govern d'esquerres amb el PSC (que havia caigut dels 52 als 42 diputats) i ICV, que en sumava nou. D'aquesta manera, ERC decidia posar fi a 23 anys de govern convergent i Pasqual Maragall esdevenia el primer president socialista de la Generalitat. Tot i això, les tensions internes arran del nou Estatut, que van acabar amb l'expulsió dels consellers d'ERC del govern, van acabar desembocant en unes eleccions anticipades l'any 2006.
Les eleccions de 2006 es van celebrar l'1 de novembre, diada de Tots Sants, i malgrat que el sobiranisme va obtenir una nova majoria absoluta, amb 69 escons (48 d'ERC i 21 d'ERC), els republicans van decidir tornar a pactar amb el PSC, que en aquesta ocasió, liderat per José Montilla, havia baixat i s'havia quedat amb 37, i ICV, que havia augmentat fins a 12. El segon tripartit -o govern d'esquerres- era una realitat. Aquells comicis també van ser significatius perquè Ciutadans va entrar per primera vegada al Parlament amb 3 diputats, mentre que el PP n'obtenia 14.
L'any 2010, CiU va tornar a agafar arrencada i va créixer fins als 62 diputats, tot recuperant el goverrn català i investint Artur Mas president per primera vegada. ERC, per la seva banda, va caure fins a la meitat i es va quedar amb deu, mentre que Solidaritat Catalana per la Independència va entrar al Parlament amb quatre representants. La majoria independentista, doncs, sumava 76 escons, malgrat que CiU governés en solitari. La legislatura, però, va ser curta, ja que Mas, en veure que no aconseguia que el govern estatal accedís al pacte fiscal (punt estrella del seu programa electoral), va convocar eleccions anticipades el 2012 amb l'objectiu de dirigir-se ja cap a la independència.
En els comicis de 2012, CiU, en lloc de créixer tal com apuntaven les previsions, es va endur una patacada i va caure fins als 50 diputats, però aquesta caiguda es va veure compensava per una recuperció d'ERC, que va tornar als 21 representants, i la CUP, que va entrar per primer cop al Parlament amb 3 diputats. D'aquesta manera, el bloc independentista sumava 74 escons davant dels 61 dels no nacionalistes.
Finalment, l'any 2015, la nova PDeCAT -hereva de Convergència- i ERC van anar plegats amb Junts pel Sí, tot obtenint conjuntament 62 diputats, mentre que la CUP en va assolir deu. Tot plegat, doncs, 72 escons independentistes, mentre que a l'altra banda Cs es disparava fins als 25 i el PSC s'enfonsava fins al pitjor resultat de la seva història, amb setze representants.
