es del 27 d'octubre, el divendres de la declaració -via resolució- de la independència unilateral de Catalunya per part d'una ajustada majoria parlamentària, no cobra, perquè aquella mateixa data, tot just unes hores més tard del ple més convuls de la història de la Cambra catalana, el Consell de Ministres va cessar-lo: Carles Puigdemont viu a Brussel·les privat de l'estipendi que li pertocava com a 130è president de la Generalitat de Catalunya: 140.470,78 euros anuals bruts, uns 11.700 mensuals. I, alerta, que li acaba d'arribar una «notificació» d'Hisenda signada a mode d'instrucció pel mateix ministre del ram, Cristóbal Montoro: dona deu dies hàbils a Puigdemont perquè l'informi si té previst acollir-se a l'Estatut dels expresidents de la Generalitat, una llei vigent des del 22 d'abril del 2003 i que es va impulsar per resoldre la situació del que seria el primer exmandatari català en democràcia, Jordi Pujol, que, a finals d'aquell any, seria rellevat per Pasqual Maragall en virtut del pacte del Tinell, que infantava políticament el primer tripartit. La Llei 6/2003 concedeix als «ex» una assignació mensual equivalent al 80% del sou, que poden percebre durant un període equivalent a la meitat del temps que han ocupat el càrrec. Tenint en compte que el president «legítim» ha estat prop de dos anys al palau, s'hi juga uns 112.000 euros bruts. Però la pressa de Montoro, que per mor de l'aplicació del 155 també és el titular de la Vicepresidència d'Economia i Hisenda de la Generalitat, té trampa (l'ordre va ser dictada el 16 de novembre passat, informava ahir El Confidencial) : sol·licitar la pensió d'ex-primera autoritat de Catalunya equivaldria a admetre que de president «legítim» res de res. Puigdemont acataria, de manera implícita, l'article 155 de la Constitució i passaria a ser un expresident, ras i curt, com la resta (a banda de Pujol i Maragall, hi ha José Montilla, que no s'ha acollit encara a les prebendes que comporta la condició d'«ex» perquè percep un sou de senador, en el seu cas de designació autonòmica, i Artur Mas).
«El saquejador no es pot presentar com a garant», piulava ahir al Twitter @KRLS, l'àlies a la xarxa del president «legítim» que el murri Montoro vol deslegitimar. L'andanada, però, no anava per al ministre de la caixa, sinó per al seu company de partit i candidat a les eleccions del 21-D Xavier García Albiol, l'oracle que pronostica als jubilats que una victòria a les urnes de l'independentisme faria perillar les pensions (aquestes, això sí, infinitament més modestes que les dels expresidents: de mitjana, un pensionista del Principat cobra 959,02 euros mensuals, segons dades del Ministeri de Treball i de la Seguretat Social).
Pensió vitalícia a partir dels 65
A banda de poder percebre el 80% del sou la meitat del temps que han governat, els expresidents, un cop complerts els 65 anys, tenen dret a una pensió vitalícia consistent en el 60% del sou (en el cas de Puigdemont se situaria pels volts dels 84.000 euros anuals). Només Jordi Pujol i Pasqual Maragall superen aquesta edat; això no obstant, l'any 2014, després que esclatés l'escàndol de la deixa andorrana del pare, el primer, el mandatari català més longeu, va renunciar a la prerrogativa i des de llavors és un pensionista més que cobra una prestació d'uns 2.500 euros mensuals, una quantitat que supera de molt la mitjana. Un decret signat l'1 d'agost de 2003 per, precisament, Jordi Pujol, conjuntament amb l'aleshores conseller en cap Artur Mas regula l'aplicació de la llei del règim estatutari dels «ex». «Gaudiran del tractament de Molt Honorable Senyor» -condició que Pujol també va perdre de la mà de la deixa paterna-, estableix la norma abans d'entrar en els «recursos humans i materials» i en les «prerrogatives» que els corresponen als exmandataris, que són: tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial i assimilitats a «efectes retributius» a un nivell 30 (de 71.600 a 73.600 euros bruts anuals) i dos nivells 22 (de 33.600 a 37.400 euros bruts anuals) de l'escala de sous públics. Tres llocs de treball que es designen «mitjançant el sistema lliure de nomenament», és a dir, a dit de l'expresident, i que passen a engruixir el col·lectiu de personal eventual de l'administració catalana; les tres places laborals de què disposa cada expresident, doncs, desapareixen quan aquest traspassa.
Cotxe, xofer i seguretat
El decret 195/2003 també proveeix els expresidents de cotxe oficial i xofer, «proporcionats pel Departament de la Presidència» i dels «serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions». També contempla una «dotació pressupostària» per a despeses d'oficina, atencions de caràcter social i, «si s'escau, despeses de lloguer d'immobles».
