La vida ràpida

01.11.2017 | 06:30

ot passa ràpid. Els guionistes republicans són tan intel·ligents que descol·loquen els que seguim la sèrie Laberint Català. És divertida, de vegades és un thriller, altres, una comèdia o una tragèdia. La pluja melodramàtica és indispensable. Sèrie plena d'abismes, fractures, forats negres i culs de cuc. Pesi a qui li pesi, està escrita des d'aquí. El dolent és un clàssic, un J.R., un Moriarty, el doctor No, un Fumanxú o un Jòquer. La vida, la ràpida que estem vivint, segueix la trama clàssica, la de House of cards, de Borgen i també, és clar, la del Sí ministre. Per treballar de guionista en una bona sèrie primer cal tenir ofici i després imaginació. A Laberint català assistim en la magnífica confluència d'aquests tots talents. El dolent és de pedra picada, té molt poder i, això no obstant, s'adona de ser qui és: un timoner. La metàfora l'hem vist a Montilivi. David, el Girona FC, ha tombat Goliat, un gegant lent i fart que ve de guanyar dues copes d'Europa seguides. Vida ràpida i planys a l'amfiteatre espanyol. Tots els corifeus del dolent apliquen la llei, la llei còsmica i tràgica salvada per un ADN essencial que els avala. Tot comença quan entrem en un capítol on afinen la feina els bons guionistes del dolent: saber treballar els conceptes. El màtrix d'un món espectacular i que ens situa més lluny d'Orió i de la porta de Tanhauser. Allò que al capítol del 1978 només era d'esquerres, es tomba gràcies al poder del discurs barra propaganda. De cop, el Jòquer, que malgrat la màscara és reptilià, va començar a parlar de democràcia i de llibertat. Els anuncis publicitaris també ho van fer. Va crear tendència. Les armes en l'època en la qual vivim, ràpidament, es fonamenten en la immediatesa. Tot i això, encara es fan servir antigues maneres a l'hora de donar un cop de mà al guió. Cada dia apareixen nous herois salvadors provinents de la dreta, antics estalinistes i socialistes. Ai las! Es fa evident un antic concepte: el de la pastanaga, el burro i el pal. La puta era vegetariana i la Ramoneta carnívora. El burro en aquesta faula sempre acaba apallissat. La sèrie és apassionant. El dolent elimina, de cop al bot, més d'un centenar de protagonistes i personatges secundaris. És el nen que se'n du la pilota perquè és seva; els altres no fan el que ell vol. En la nova temporada; braços, barretines i calçotets caiguts. Rebrota l'ofici i la imaginació. No hi ha res que faci més ràbia per l'adversari que descobrir haver celebrat la victòria -captius i desarmats- abans d'hora. En qualsevol lluita sempre hi ha els minuts d'escombraria. La realitat de la força, la llei, les multes i querelles i les ganes de menjar-se, d'una vegada i per sempre, les institucions catalanes, és clara. És la realitat. La veritat potser donarà la raó a David. Mentrestant, la vida, no és tan ràpida com alguns volen. És de la gent. I el proper capítol es filma a Bèlgica.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema