eia dies que pensava de quina manera es podien haver fet pitjor les coses en el procés, com es podia haver fet més el ridícul, de quina forma es podia haver dut a terme pitjor, i no me'n sortia. Creia que era impossible, que el Govern català havia assolit la perfecció absoluta en aquests àmbits. Però mai no es pot subestimar la capacitat de Puigdemont & Cia. L'estrambòtica fugida a Brussel·les de l'expresident i de set exconsellers ja bastarien per fer-los passar a la història de l'esperpent. Però fins això va ser superat per la roda de premsa posterior. Diria que, ara sí, que ara la vergonya és ja insuperable, però no m'atreveixo a arriscar-me, amb aquesta colla un no es pot aventurar.

Els militars històrics francesos han exercit sempre una estranya atracció sobre els homes que pateixen deliris de grandesa. Fins no fa gaire el favorit era Napoleó, tots tenim frescos en la memòria còmics i tebeos d'algú que amb camisa de força i un embut al cap, creia estar dirigint els dracs a Austerlitz. Puigdemont, més modern, s'ha decantat per De Gaulle, potser perquè també es deia Carles. Si el general francès va fugir a Anglaterra per, des d'allà, llançar missatges radiofònics a la França lliure encoratjant-la a la resistència enfront l'invasor, l'expresident català ha triat Bèlgica. Un té la impressió que la d'ahir va ser només -Déu s'apiadi de nosaltres- una de les moltes compareixences amb què, gràcies a la inestimable col·laboració de TV3, ens donarà la tabarra els dies vinents, com un De Gaulle baixet. No li va faltar més que començar dient «Catalunya ha perdut una batalla, però Catalunya no ha pas perdut la guerra». Hauria sortit amb un quepis si el pentinat no li ho hagués impedit.

Com volent donar la raó a qui va dir que a vegades parlar idiomes només serveix per quedar com un idiota en diverses llengües, en De Gaulle/Puigdemont va llegir un discurs en tres idiomes diferents (?), esperant que els que no comprenguessin res del que deia ho atribuïssin al desconeixement d'una llengua o l'altra, i no a la seva incapacitat de dir res que tingui sentit. El podria haver fet en xinès mandarí i el resultat hauria estat idèntic.

En consideració als lectors, i com expert que soc en llengua puigdemònica, passo a traduir els fragments més interessants. Quan, com un De Gaulle de butxaca, insta els ciutadans, sindicats i no sé quanta gent més a defensar les institucions catalanes, en realitat està dient: «Torneu a posar la cara davant les porres si és necessari, i si us la trenquen mala sort, per això sou els pringats, que si l'1-0 jo m'ho mirava des de casa, ara m'ho miraré des de Brussel·les». De fet, la marca d'un bon cop de porra a les costelles ajuda el bon ciutadà a recordar com de valents són els polítics i com pensen sempre en ell, cada dia quan se la veu al mirall. És una llàstima que no durin més temps.

Seguim, com li agrada dir a l'expresident. Quan demana a l'Estat espanyol que respecti el resultat de les properes eleccions autonòmiques, en realitat no està dient res, és pura demagògia. Sempre s'han respectat els resultats de totes les eleccions, si de cas no s'ha respectat que el guanyador de les eleccions pretengui saltar-se la llei. Quan assegura que tornarà a Espanya si té garanties d'un judici just, en realitat està dient: «Em fa més por la presó que haver de tornar a treballar, que ja és dir». Quan assenyala que només s'ha desplaçat a Bèlgica per fer palès el problema català, que en cap cas era una fugida, està dient: «No he comentat abans quina por em fa la presó?» Quan afirma que la República continua endavant i que el govern segueix treballant, ni tan sols intenta dir res, únicament són acudits, en consideració a tots els periodistes desplaçats a Brussel·les, que tenen dret a divertir-se en país tradicionalment tan avorrit. A ningú no se li pot exigir valentia, ni tan sols a tot un expresident, però sí que se li pot demanar almenys una mica de vergonya. Que fugint d'aquesta manera de la llei, més que com en De Gaulle ha quedat com el Dioni.