n contra del que molts apocalíptics temien, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució ha tingut -almenys de moment- beneficiosos efectes sedants en el cos social, molt agitat últimament per emocions contradictòries. I en algun cas un sorprenent efecte tragicòmic, com la fugida a Bèlgica de Puigdemont i d'alguns del seu exconsellers, encara no sabem si per sol·licitar asil polític o per constituir un fantasmal govern a l'exili.

D'altra banda, els esdeveniments succeïts des de la proclamació de la fugaç República Catalana, la festa al carrer que la va seguir i la reacció immediata del Govern de l'Estat aplicant l'article 155, es van desenvolupar amb rapidesa. El cessament des de Madrid del president de la Generalitat, del seu vicepresident i de tot el Govern autonòmic es va produir sense majors incidents ni rebel·lies. I el mateix va succeir amb la limitació de funcions del Parlament regional, amb el tancament de les polèmiques «ambaixades» en l'exterior, i amb el cessament de la cúpula dels Mossos d'Esquadra, aquest cos armat en el qual molts veien el germen d'un futur exèrcit català.

El major Trapero va lliurar l'estel de xèrif de Dodge City amb la qual s'havia anat passejant pels telenotícies com Gary Cooper a Sol davant el perill i va remetre una carta als seus subordinats en la qual els demanava fidelitat als nous comandaments. I aquest va ser el primer símptoma de la rendició final.

Va haver-hi, això sí, alguns episodis ridículs. Com l'enregistrament d'un vídeo en el qual es podia veure el senyor Puigdemont dirigint un missatge a la nació des d'un faristol amb un escut de Catalunya, per fer l'efecte òptic que no havia renunciat a la dignitat presidencial. I dues filmacions més, del conseller Turull i de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, anant als seus despatxos com si res greu hagués passat.

Donada la desproporció de força entre l'Estat central i el Govern de la comunitat autònoma rebel, tot feia indicar que el contenciós acabaria d'aquesta manera, o d'una altra molt semblant, però alguns mitjans van apostar pel catastrofisme pirotècnic (és a dir, molt soroll i poques nous).

Des de primeres hores del matí del dilluns va haver-hi un enorme desplegament de càmeres i micròfons davant les institucions oficials i la seu dels partits per transmetre en directe les imatges del temut conflicte de legalitats i d'un possible moviment de masses al carrer a l'estil de les revolucions de l'est d'Europa. Però res d'això es va produir. Només vam poder observar les cares desconcertades dels representants dels partits independentistes intentant explicar al públic les raons de per què han de concórrer a unes eleccions convocades per l'Estat opressor al qual neguen tota legitimitat per fer-ho.

I en aquestes estàvem quan va arribar la notícia de la fugida a Bèlgica de Puigdemont i de part dels seus consellers, se suposa que per evitar l'acció de la justícia espanyola, que a aquella hora ja havia presentat querelles per rebel·lió i sedició contra els fugits. No imaginàvem un final com aquest per al procés, que ens retratreu a fugides com la de Roldán, Ruiz Mateos o el Dioni. Aventures atzaroses que van tenir entretinguda l'opinió pública durant un temps.