oc abans d'interpretar la tocata i fuga, l'expresident Puigdemont va voler rebre un bany de masses a la ciutat que un dia va governar. Va triar el centre històric per poder ser convenientment victorejat i inclús es va fer una simpàtica foto assenyalant el rètol de la «plaça de la Independència». Aquell gest va ser el més a prop que ha estat mai de tocar la independència. Amb molt bon criteri, el mateix que el va dur hores després a pujar a un avió i fugir, va triar aquells carrers i no els del barri de Vila-roja, al famós sector est. És dubtós que allà hagués sigut rebut amb les mateixes lloances. Potser li haurien tirat clavells des d'alguna finestra, però amb el test i tot, que en aquest sector la gent és altament ecologista i no arrencaria mai una flor de la terra que l'ha vist créixer.

El que ha passat a Vila-roja és que finalment s'han revoltat. A còpia d'anys fent sentir els seus habitants catalans de segona -excepte quan s'acosten eleccions-, al final s'ho han cregut i s'han proclamat espanyols. Amb totes les lletres. Aquí, a Girona, en el teòric feu de l'independentisme. S'ho han proclamat sense necessitat de manifestacions multitudinàries ni de discursos d'intel·lectuals o exministres al faristol, i ho fan saber al visitant.

-Si Catalunya es creu amb la potestat de declarar-se independent, Vila-roja també es pot proclamar espanyola, no? -raona un veí.

Vila-roja és el poblet que es resisteix a ser conquerit. En tot el barri no deu quedar un sol fanal sense bandera espanyola penjada. Totes iguals, cosa que indica que no ha sigut cosa d'una persona aïllada. El barri és una immensa bandera espanyola.

-Vam anar a un xino a comprar-les. Amb els nostres diners, que aquí no rebem subvencions com Òmnium i ANC- explica un altre.

A la vista de la quantitat de fanals engalanats amb rojigualdes, el xinès, fos qui fos, ja es deu haver retirat a Xangai a viure de rendes tot el que li queda de vida. I a explicar que en un lloc anomenat Catalunya li va tocar la loteria.

Fanals a banda, els visitants de Vila-roja -ben pocs, ja que el barri queda tan fora dels circuits turístics com de les preferències dels gironins de tota la vida, bona part dels quals no l'han trepitjat mai, i el més a prop que hi seran serà una vegada morts, ja que a tocar s'hi troba el tanatori- són rebuts amb una gran bandera espanyola que travessa de costat a costat el que es pot considerar el seu carrer principal. «Bienvenido a España», s'hi llegeix, potser fent referència al fet que molts altres barris de la ciutat se'n consideren a fora. Més amunt, una altra bandera espanyola amb la llegenda «Vilaroja es España». A partir d'aquí, cada veí mostra com vol la seva espanyolitat. Això, en un barri tan... ¿anarquista? significa que cadascú fa el que li dona la gana. Molts, moltíssims veïns, pengen de finestres i balcons banderes espanyoles -alguna amb l'àguila, però molt excepcionalment-, en una proporció que és dubtós que se superi ni als barris més aferrissadament espanyols de Madrid o Valladolid. Després, ja tot va a càrrec de la imaginació de cadascú. A banda de les pintades maldestres de «Viva España» que proliferen arreu -no, la imaginació no és un tret característic de la zona- s'observen banderes espanyoles de grans dimensions pintades en persianes metàl·liques, murs i parets. Fins i tot els senyals de trànsit, seguint els ensenyaments de l'art al carrer que efectua Clet Abraham als de Florència, si bé amb una mica menys d'enginy i, diguem-ho clar, discreció: simplement pintant de groc la franja blanca del senyal de direcció prohibida per convertir-la en una altra bandera espanyola. Una més a Vila-roja. Ni una sola senyera. Ni una. No diguem ja estelades.

El viatger que arriba a aquest barri de treballadors i fills de la immigració, farà bé d'aprofitar la visita per entrar al Bar Cuéllar, autèntic centre social, cívic, esportiu i religiós -no són pocs els funerals que acaben aquí, ja he esmentat la proximitat del tanatori- del barri. Entre canyes i tapes, els parroquians expliquen algunes històries no aptes per reproduir en un diari, com per exemple de quina manera va acabar un grup d'independentistes -ignorants? inconscients? suïcides?- que hi van anar- fa pocs dies a fer una cassolada nocturna. No entraré en detalls, però, pel que s'explica al barri, trigaran a tornar-hi.

Abans de tornar a centre de Girona, una noia amb una polsera de la bandera espanyola em pregunta -a mi- què pretén el Govern enfrontant els catalans. Sona un mòbil a la taula del costat. El politó és l'himne d'Espanya.