El vertigen en què s'ha instal·lat la política catalana converteix l'art del pronòstic en impracticable. Abans-d'ahir al vespre tot apuntava a la DUI; ahir al matí ens vam llevar amb les eleccions sobre la taula, i a la tarda es van esvair. Ahir a la nit la previsió era que avui, d'alguna manera, es proclami la República, i que el Senat validi l'aplicació de l'article 155 de la constitució d'una manera que implicarà l'anul·lació real de l'autogovern i la conversió de la Generalitat en una administració territorial del Govern central.

Però no hi havia manera d'intuir si el panorama tornaria a canviar, i els més esperançats s'esforçaven a suposar alguna mena de converses discretes per evitar el desastre en el darrer instant. En tot cas, fins i tot en el millor dels casos, els indicis apunten que l'alternativa és entre dues menes de desastre: eleccions sense propina o DUI.

Potser una acció en temps de descompte, combinant esforços de PSOE, PNB i agents diversos interessats a evitar daltabaixos, podria fer que una nova oferta d'eleccions per part de Puigdemont frenés o suspengués l'aplicació del 155, però és impensable que el PP accepti incloure en el tracte l'alliberament dels Jordis, la reversió de les querelles i sumaris en marxa, i la sortida de Catalunya dels reforços policials.

Si Puigdemont renuncia a aquests objectius, se'l menjaran de viu en viu. Ahir ja va tenir un petit tast del que l'esperaria: dimissions de diputats, baixes de militants, trencament del govern, acusacions de traïció. De ser aclamat com el gran defensor que tothom aplaudeix passaria a ser llançat a la paperera de la història (una frase de Lenin, per cert, que va aplicar als menxevics). Les eleccions, a més a més, serien boicotejades per la CUP i per molts sobiranistes decebuts, de manera que l'actual majoria independentista estaria en perill. ERC potser les guanyaria, però només podria fer administració autonòmica.

Però si això és un desastre per a l'independentisme, la DUI obre un escenari desastrós per al conjunt del país, excepte si es pensa que una combinació de suspensió de l'autogovern i escalada de la tensió social és un escenari desitjable. Deia el Tirant que per fer la guerra calen «gent, argent i forment [blat]». De gent n'hi ha, i molt mobilitzada. De diners, molts menys: la clau de la caixa és a mans de l'Estat. I els altres recursos necessaris per guanyar una guerra, també.

Al punt on hem arribat, l'embolic és difícil de desembolicar. Estem fomuts.