questa nit he tingut un somni. He somiat què podia haver passat si en comptes de les nefastes sessions parlamentàries del 6-7 de setembre haguéssim anat per altres camins més realistes i els ho voldria explicar. En aquells moments el PSOE acabava de proposar una comissió al Congrés dels Diputats sobre el tema català i en el somni resulta que ho acceptaven tots els grups i la comissió intentava posar-se a treballar. I, és clar, per començar s'havia de començar per un punt de partida generós i atractiu per als catalans. En el somni algú va proposar dues coses senzilles: que el Congrés aprovés posar en vigor l'estatut íntegre votat en referèndum pel poble de Catalunya (es tractava sols d'una votació que havia d'obtenir la majoria que diuen les lleis) i que s'aprovés una llei de llengües que reconegués totes les llengües d'Espanya i el suport a aquestes per part de les institucions corresponents (cosa que es podia fer en poc temps ja que hi ha una proposta pendent de discussió sobre el tema en el Congrés dels Diputats i, per tant, es podien alleugerir tràmits). I, sempre en el somni, tothom va estar-hi d'acord com a punt zero. A partir d'aquí algú va proposar nomenar una comissió d'experts que en tres mesos hauria d'elaborar un esborrany de constitució. La comissió es va posar d'acord en alguns punts, hauria d'incorporar els elements tècnics que no hi eren sobre Europa, més drets individuals i sobretot hauria de tractar el tema territorial. En aquest apartat hi havia alguns eixos en què semblava haver-hi acord: hauria de tendir a fer un estat federal (semblant a l'alemany), hauria d'aclarir quins «lands» es federen (reconeixent que hi ha nacions i regions), hauria d'aclarir les competències, estudiar un sistema de finançament que respectés l'ordinalitat i potser algun punt més que, un cop despert, se m'ha oblidat.

I aquí m'he despertat i he xocat amb la dura realitat: en comptes d'haver avançat en un camí de més entesa i més autogovern per a Catalunya estem entre la DUI i el 155, dues opcions dolentes, i ens queda l'esperança d'una convocatòria d'eleccions que ens retornaria a un punt de sortida bastant menys atractiu que el punt 0 del meu somni. I en aquest punt, ja despert, em preguntava dues coses: no creuen que amb l'actual composició del parlament espanyol, el somni potser no ho era tant si ens hi posàvem a treballar? L'actual situació és millor? S'ha aconseguit alguna cosa que porti a tenir esperança? Europa no ens miraria amb uns altres ulls? Les empreses no s'haurien quedat aquí i tindríem nous projectes sobre la taula? I aquí he hagut d'anar a l'estanteria i agafar un dels llibres que més aprecio: Abans del 6 d'octubre, on l'advocat Amadeu Hurtado explica el seu diari de l'intent de mediació entre els governs català i espanyol en aquells fatídics dies. I els recomano que el llegeixin perquè el meu somni i la realitat tenen molt a veure amb el que explica Amadeu Hurtado. Avui és un somni contra la realitat, allà tot era real però el fons de la foguerada revolucionària i èpica inútil contra una possible solució als problemes, un trobar punts d'acord i explorar els consens, és exactament igual.

Els deixo amb el somni. Per a mi es un somni que podria ser real si tornem a la política amb majúscules i estic segur que a Catalunya i a Espanya ens aniria molt millor. Els nostres fills ens ho agrairien i podrien substituir els neguits i fins i tot odis que anem deixant pel camí per somriures, converses i discussions raonables.

Per acabar els vull dir que si el president convoca eleccions una bona part del somni tindria possibilitats de posar-se en marxa. Amb l'actual composició del Congrés dels Diputats el somni podria esdevenir realitat (si alguns baixen del burro, de l'èpica o dels somnis) i tots hi sortiríem guanyant.