na de les coses més cridaneres de la baralla de moltons entre Madrid i Barcelona (hauríem de crear un Front de la Resta amb tots els damnificats per aquesta bipolaritat) és la simplicitat amb què l'esquerra revolucionària s'apunta a l'estelada, al ploriqueig d'aquesta senyoreta sofrent que, en anglès, deplora la sort de Catalunya com si l'envoltessin els tancs soviètics. Tota la vida lluitant contra la franja blava i ara me la tornen, triangulada, amb estrelleta i sanefes. Ni una mica de distància o de cautela en aquesta esquerra, ja dic: potser es consolen, a manera de placebo, sacsant un vell estat, ara regit per una colla de lladres i rancis, ja que els soviets, doncs escolta, no acaben d'aparèixer, pot ser que hi hagi un perol de monedes d'or a l'altre costat de l'arc de Sant Martí.

Això, qui sap. Però els dirigents del PDCat pertanyen, amb tot dret, al món ja podrit de 1978 i en els temps del 15-M hi va haver una robusta contestació catalana que Carod-Rovira va tancar d'aquesta manera: «Si els espanyols volen pixar als carrers, que se'n vagin a pixar a Espanya». Gran anàlisi. Mentrestant, han tornat els cotxes bombes, com el que ha matat a la periodista maltesa Daphne Caruana. I aquesta vegada no són els narcos mexicans. Ni Vladímir Putin, a qui també li agrada la caça de ploma (sense menysprear la de pèl, que els txetxens són molt barbats). No informar i opinar per por, és comprensible. No fer-ho per esperit parroquial, és d'imbècils rematats.

I d'això tenim proves cada dia en els debats i informatius perfectament alineats dels diaris en paper de Madrid (sense excepcions), de les televisions (amb alguna excepció) i de TV3 (les excepcions es van donar de baixa per no avalar l'esbandida sobiranista , que va denunciar Reporters Sense Fronteres). Es silencia a periodistes ingrats: Gregorio Morán de La Vanguardia i John Carlin d' El País. La fiabilitat (i no la perfecta coherència) és el nostre capital com a periodistes. Això i una mica de valentia. Intervenir TV3 és el remei que persegueix matar el malalt.