l sobiranisme ha passat una setmana prou dramàtica. L'empresonament dels «Jordis», seguit poc després per l'amenaça de «tancar» l'ANC i Òmnium; la reacció immediata del poble, decidit a no deixar-ne passar ni una; la resposta de Rajoy; el voleiar permanent del voltor 155 per damunt dels nostres caps (caps, no cranis); l'inici de la seva tramitació; a més d'altres peripècies similars, gairebé cap de bona, han configurat un núvol de creixent malastrugança.
Tanmateix, dos textos de prestigiosos articulistes, han alleujat gradualment aquest mal regust de boca. El primer, de Guillem López Casasnovas, un economista farcit de màsters i premis, exconseller del Banco de España, afirmava que «la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent és fora de dubte». «El que hi ha en joc -afegia- és la incertesa política, no pas el risc econòmic». I acusava els que, com ell, «ens postulàvem des del seny com a intermediaris amb Madrid». Concloïa que «no es veuen més propostes que fer agenollar i obligar a demanar disculpes». No calia dir qui a qui. I acabava amb un vot de confiança en la joventut.
L'altre era un text d'un periodista i economista, Jordi Goula, que escrivia que, «com sempre passa als mitjans, la notícia no és que 260.000 empreses no es moguin, sinó que se'n belluguin 500». Rosell, mentrestant, denunciava el «forat» econòmic generat pel conflicte. Cadascú és cadascú.
