opiant de forma quasi literal l'article 37 de la Constitució alemanya del 1949, l'article 155 de la constitució espanyola del 1978 va establir un institut jurídic dirigit a protegir la Constitució i, per extensió, tot l'ordenament jurídic quan una comunitat autònoma «no complís les obligacions que la Constitució o que altres lleis li imposin, o actués de forma que atemptés de forma greu a l'interès general d'Espanya».

En concret, després del compliment de diversos tràmits, aquest precepte autoritza al Govern a adoptar totes «les mesures necessàries per obligar a aquella al compliment forçós d'aquestes obligacions o per la protecció del mencionat interès general». Aquest instrument jurídic, l'últim fonament del qual és el principi d'unitat de l'Estat, va ser qualificat pel Tribunal Constitucional (STC 49/1988) com a «mitjà extraordinari de coerció».

Per tant, dit amb altres paraules, es tracta d'un mecanisme de defensa constitucional excepcional. Dissabte, després del preceptiu i fallit requeriment al President de Catalunya, el Govern va precisar les mesures que, prèvia autorització per la majoria absoluta del Senat divendres vinent, adoptarà per desactivar el cop d'Estat que s'ha produït des de la Generalitat i per possibilitar que aquesta comunitat autònoma torni a actuar dins de la legalitat constitucional.

Quan ha tocat concretar aquestes mesures -certament contundents, tot i que sens dubte constitucionals-, el president Rajoy ha obtingut, a més de lògic suport del PP, el suport del PSOE i de Cs, la qual cosa dota aquesta primera aplicació de l'article 155 de la Constitució d'una legitimitat especial. I és una legitimitat que convé fer valdre, ja que aquesta mesura, per la seva excepcionalitat i transcendència, passarà sens dubte als llibres d'història.

Singularment valuós i meritori és -des del meu punt de vista- l'amarrat suport del Partit Socialista al Govern, quan està tan necessitat de marcar diferències clares amb el PP per tal de poder millorar els seus resultats electorals.

En efecte, en aquest cas precís, el Partit Socialista ha prioritzat els interessos generals d'Espanya als seus com a organització partidista, la qual cosa més aviat que tard s'hauria de poder traduir en un ampli reconeixement de la ciutadania no independentista.