el «far west» de puigdemont

14.10.2017 | 06:30

crata sense saber-ho, el president de la Generalitat ha derogat l'antiga legislació espanyola, l'ha substituït per una altra catalana i, finalment, ha procedit a suspendre l'aplicació d'aquesta última. Del que sembla deduir-se que ara mateix no hi ha llei a Catalunya.

Entre les lleis abolides al setembre i les aprovades –però encara no vigents– en aquests primers dies d'octubre, el país del seny s'ha convertit en una imitació legislativa del Far West, per més que el seu territori no estigui situat a l'Oest sinó l'Est de la península. Ni tan sols la geografia es resisteix a les ànsies de canvi del procés secessionista.

La primera conseqüència d'aquest embolic marxista –secció Groucho– és que les empreses han començat a canviar en massa la seva seu social i fins a la fiscal a la resta d'Espanya, potser temoroses que els cobrin els impostos per duplicat. O d'haver de triar entre les velles lleis ja abolides pel Parlament català i les noves que el Govern del confús Carles Puigdemont proclama, però no posa en pràctica.

En el dubte, els empresaris, amb la gran banca al capdavant, han preferit posar una prudent distància d'un territori aparentment governat per polítics que emulen els pioners de la conquesta de l'Oest. Segurament sense pretendre-ho, el líder d'un partit burgès de Liceu i Palau de la Música ha fet realitat el somni de qualsevol anarquista: un país sense lleis (en vigor) i sense bancs que li xuclin la sang al poble. L'anomenat «procés», que evocava certa novel·la de Kafka, ha derrapat finalment cap als dominis de Cantinflas i dels Germans Marx. Només així s'entén que Puigdemont assumeixi la independència, però no la declari explícitament; i tot seguit deixi en suspens el que no ha proclamat. Si aquí no entenem res, és fàcil d'imaginar el desconcert que a hores d'ara ha d'embargar els centenars de periodistes estrangers que han d'explicar la pel·lícula als seus lectors i televidents. Més sensats que els seus governants, els ciutadans atrapats en l'embolic renunciaran sens dubte als avantatges que ofereix un territori sense llei. No és probable que comencin a saltar-se els semàfors en vermell –com ha fet Puigdemont, a gran escala– ni a passar-se per l'arc de triomf seves obligacions tributàries o de qualsevol altre tipus.

Tampoc van a incórrer en desobediència generalitzada al codi de la circulació, seguint l'exemple dels seus capitostos. Potser no vegin la utilitat de renunciar als seus estàndards europeus de vida per una qüestió purament sentimental de banderes i himnes que recorda més del convenient a un partit de futbol.

La diferència entre el mític Oest americà i l'actual Catalunya és que allà acudien les companyies ferroviàries i els emprenedors, mentre aquí succeeix més aviat el contrari. Fugen les empreses, els estalviadors temen –amb raó o sense– pels seus dipòsits bancaris i, en general, regna un clima d'incertesa poc apropiat per al bon ordre de les finances. Potser el de Puigdemont i els seus seguidors sigui una quimera, però no exactament la quimera de l'or. Com vulgui que sigui, els llimbs que l'Església va suprimir en el seu dia l'ha recuperat ara un modest govern autonòmic sense més que abolir les antigues lleis i deixar en suspens les noves. Res de particular en gent que fa ja temps viu als llimbs.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema