Sí, però no; no, però sí

12.10.2017 | 06:30

i algú va entendre què va passar ahir al Parlament de Catalunya que aixequi el dit i m´ho expliqui, perquè jo no vaig entendre res de res, fora de dos fets objectivament certs: La sessió fou ajornada just quan havia de començar i la CUP no va aplaudir la intervenció del president de la Generalitat. Em va semblar que Carles Puigdemont donava per realitzada la declaració d´independència i la subsegüent constitució de Catalunya en una República, tot assumint, digué, «el mandat del poble de Catalu­nya», però també que la seva entrada en vigor restava suspensa sine die en espera de nous esdeveniments a concretar en el futur. Tot perquè «vivim en un moment excepcional amb dimensió històrica» i perquè «som gent de responsabilitat i de generositat». Renoi!

La posada en escena fou tan embogidament dolenta que els seus socis, la CUP, van considerar com una «traïció inadmissible» la manifestació del president, l´Arrimadas va assumir que sí que havia declarat la independència de Catalunya de manera unilateral, en Garcia Albiol va expressar els seus dubtes respecte de si ho havia fet o no ho havia fet, i tant l´Iceta (PSC) com en Rabell varen negar que hagués declarat tant la independència com la conversió de Catalunya en una república. Per acabar de fer vessar el got on s´havien acumulat tants dubtes, una vegada aixecada la sessió i ja fora de la seu parlamentària, els membres de JxSÏ i la CUP signaren un document, sense valor jurídic, pel qual quedava escrit, però no aprovat, que efectivament Catalunya abandonava Espanya.

Això abans dit posa de manifest que la majoria parlamentària va esmenar la plana al president Tarradellas quan va posar no fer el ridícul com a límit de la política. També posà damunt la taula que cap psiquiàtric català acull tants bojos com ho fa el Parlament. I, sobretot, que sobre una mentida mai no es pot construir una veritat, com varen poder comprovar no pocs ciutadans que havien anat al passeig Lluís Companys creient-se que el d´Amer anava a treure d´un pastís una Catalunya membre de les Nacions Unides i de la Unió Europea. Els babaus són nombrosos, però els porucs els deixen al carrer quan veuen de reüll la factura que els espera.

Ahir va ser un dia per oblidar. No podien tenir lloc tantes ximpleries en tan poc temps, però la ignorància volguda de les lleis porta inexorablement a la fantasia. En Puigdemont va escriure ahir un nou capítol de la gran estafa que va iniciar el seu predecessor, però també va obrir les portes de l´infern. Serà aquest qui se l´emportarà, i Déu vulgui que sigui ben aviat. Els que il·lusionadament varen anar a votar «sí» l´1-O, el 38,47% del cens electoral robat i usat, no poden seguir més temps anant de l´esperança a l´angoixant frustració. Seria una indignitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema