la vigilia del referèndum català, vaig veure algunes banderes espanyoles a Benimaclet i moltes més a Jaume Roig, carrer nacional que porta el nom d'un clàssic de la llengua catalana, glubs. Passa el mateix amb els meus grups de whatsap: m'arriben proclames revolucionàries i acudits de Franco, a favor i en contra. No és un debat lliure, què més voldria, hi tenim poca pràctica: és amor al litigi. En aquest torrent de banalitats, va aparèixer un bon acudit: Un pare i un fill a punt per sortir a manifestar-se amb la senyera estelada en forma de mantó. El fill li diu al pare: «Ah, pare! Han trucat els avis de Jaén. Que el cosí guàrdia civil ens porten una garrafa d'oli».
Així és la realitat crua: abunda en unions impures, pràctiques contra natura, renegats de molts bàndols, mestissatges i fermentacions, és a dir, descomposicions lentes que il·luminen els productes més deliciosos, siguin vins, mulates o formatges. El que es diu Catalunya o Espanya és un cupatge innombrable i en cada terròs dels severs secans s'alça l'ombra irredempta d'un morisc, el cava no sempre però sovint és català i quan la CNT els va prendre les fàbriques, els rics de Barcelona es van llançar als braços de gloriós Alzamiento. Complexos ordits requereixen àmplies confluències.
Hi ha hagut algun guanyador en la Guerra de l'Urna? Sí: els nacionalismes, oposats i complementaris, que s'han portat per davant, com una riuada, tots els matisos que s'oposaven a les seves pretensions. El nacionalisme és un estat carencial, un dèficit d'atenció, un problema de ventilació.
El ministre Zoido, el d'Interior, conscient d'haver perdut totes les batalles d'imatge, proclama que els antiavalots també van tenir centenars de ferits. No m'ho crec: van tan encoixinats, embotits, encasquetats i folrats de buata i kevlar que els tires d'un setè pis i reboten. Com deia el marquès de las Marismas: «acollonen, eh, acollonen».
I de cop i volta, els nostres bonys es van quedar en res perquè el furor del Senyor va rugir amb armes automàtiques en els deserts de Nevada.
