na de les frases de Mariano Rajoy, dimecres passat, en la seva al·locució televisada en resposta a les manifestacions a Catalunya, palesa amb tota claredat què representa Catalunya per a ell: els catalans « tendrán que responder ante los españoles de su deslealtad». Dit d'una altra manera: torna a demanar als espanyols signatures contra Catalunya. Una miserable manera d'atiar el foc de l'anticatalanisme secular, sempre útil per emmascarar el seu fracàs com a governant.
I això ho fa després d'«intervenir» l'autonomia de Catalunya i d'instaurar, ni que fos de manera encoberta, l'article 155 de la Constitució, creat per «castigar» les comunitats autònomes «díscoles». La imatge de la Guàrdia Civil detenint personal en algunes seus del Govern català és l'expressió més clarificadora de la situació: a Rajoy no li importa què passa a Catalunya, entestat ferament, exclusivament, en la seva concepció d'Espanya, que es limita a forçar, qui sigui i com sigui, a acceptar la « indisoluble unidad de la Nación española». Una frase, per cert, de regust franquista, militarista, imposada en redactar la Constitució. Aquesta Constitució que Rajoy invoca constantment, com a baluard inapel·lable de la defensa de « las esencias de la patria». Per això Mariano Rajoy mai no acceptarà que la Constitució -com totes les lleis- ha d'estar al servei dels ciutadans, i no a l'inrevés; ni tampoc que, a part de la seva patria, també n'hi ha d'altres, amb els mateixos drets que la seva, drets que els foren arrabassats per la força de les armes i que volen recuperar. Per això Mariano Rajoy mai no s'asseurà a una taula de negociació. No sap què és això. N'haurien de posar un altre.
