i m'haguessin preguntat fa una setmana per la Rambla barcelonina i la zona de la Boqueria, la resposta hauria estat molt diferent de la que he de donar avui. El terrorisme islàmic distorsiona els nostres mites. En el seu terrorisme dels objectes quotidians, l'Estat Islàmic té cura fins al detall de la posada en escena, prengui's com a exemple l'acurada producció dels seus vídeos sagnants. Els atemptats es produeixen a geografies de postal fàcilment reconeixibles, que remoguin en el cas més proper les consciències dels que tenen la riuada de Barcelona com un element del seu patrimoni sentimental. Una allau de periodistes estrangers van personalitzar des del primer instant el seu vincle amb un escenari que els quedava proper. El mateix havia passat amb el passeig marítim de Niça o la Torre de Londres.
El terrorisme islàmic no només s'instal·la a la gran ciutat amb perfil turístic perquè garanteix un ventall de nacionalitats entre les víctimes, segons s'ha verificat a Barcelona. També desitja suplantar la visió idíl·lica per una pel·lícula de terror, pur Wes Craven. Pretén que el paisatge urbà quedi maculat per sempre en l'imaginari col·lectiu. És més fàcil desfigurar allò reconeixible. Una vegada que la furgoneta de l'Estat Islàmic va rematar la seva collita sagnant, l'estupor habitava unes Rambles buides, un nu sorprenent per inèdit. El silenci no té lloc en els temples de l'enrenou.
La geografia del terror es defineix per la desaparició de la massa que li aportava el seu alè. Per això mateix, la ferida de la Rambla en pell va cicatritzar l'endemà de la mort, quan la multitud va tornar a tancar-se sobre si mateixa. La catifa humana restaura la salut tribal, torna la sensació de continuïtat cos a cos. No és només un desenllaç optimista. El pedaç del teixit urbà lacerat no evita les seqüeles. La recaiguda seria alarmant, i cada un dels vianants pel passeig barceloní té ara la sensació de treure el cap a l'abisme. I que l'abisme li retorna la mirada, segons recordava Nietzsche.
