L'home més poderós s'ha fet petit

L'arrogància quan va començar la investigació s'ha tornat humiliació així que ha començat el judici. Allò que era seguretat i acusacions de parcialitat de jutges i periodistes -i no només per part dels acusats- s'ha convertit en confessió pública i en una imatge que en res no recorda la del Prenafeta poderós del pujolisme

25.04.2017 | 06:30
L'home més poderós s'ha fet petit

No es deixin enganyar per les aparences. L´home que apareix aquí al costat, jaqueta barata penjant més d´un costat que de l´altre i amb uns papers que sobresurten de la butxaca, com si del cobrador del gas es tractés; pantalons unes quantes talles més de la que li cor­respon, arrugats i es diria que amb la bragueta mal tancada; camisa que podria ser comprada a Alcampo, tan torçada com la jaqueta i que contribueix a accentuar l´asimetria del personatge, extensiva fins a la prominent sotabarba. Aquest home, en fi, mal girbat, que diria la meva àvia amb el seu català autèntic, va ser l´home més poderós de Catalunya. Es diu Lluís Prenafeta, i en ple pujolisme el seu nom feia posar tothom ferm. A excepció, potser, del mateix Pujol. I he dit potser. Fins aquí les presentacions.

El vaig veure l´altre dia a les notícies i vaig quedar parat. No perquè confessés que es lucrava amb comissions, a hores d´ara ja ningú se sorprèn que algú relacionat amb CDC parés la mà. Em va sorprendre la seva petitesa. No la petitesa moral, que tampoc no sorprèn, parlo de la física. Al costat de l´advocat, més que el seu client semblava el seu clauer. No és possible que l´home més poderós del pujolisme tingués mida de Madelman, així que hem de concloure que hi ha homes tan enganxats al poder que, quan el perden, es van reduint fins a quedar de mida ínfima. En tots els sentits.

Fins arribar aquí, a la humiliació pública de l´home que duia l´arrogància per bandera, molta gent s´ha hagut de desdir de les seves paraules. Començant per ell mateix, que el juny del 2015 declarava a la premsa que «visc de la meva pensió, no tinc res més», ignoro si amb la secreta esperança que el Procés engegués a favor seu una «caixa de resistència» com amb Òmnium, per evitar que morís d´inanició. Un estómac que ha aconseguit dimensions tan notables hauria de ser patrimoni del país, si més no perquè és gràcies al país que ha crescut. I amb el de Prenafeta, el d´Alavedra, de no menors proporcions i adquirit també gràcies a comissions.

Que bé queda, avui, el flamant director de TV3, Vicent Sanchis, que sota el títol «Garzonada?» escrivia a l´Avui l´any 2009 amb relació als acusats del Pretòria, que Garzón –qui va iniciar el cas– «s´ha fet cèlebre pels seus excessos». Pocs dies després, les famílies de Prenafeta i Alavedra s´aferraven a aquesta tesi, i a més criticaven que els hagués fet ingressar en presó. A qui se li acut, tractar prohoms catalans com qualsevol altra persona. Fins i tot s´haurien de fer el llit a la presó, ells, que van ser educats en el convenciment que es fan sols. També Joan Laporta, aleshores president del Barça, qualificava les detencions –en la més pura escola Pujol– d´«humiliació a Catalunya». El marc era un acte de la Fundació Catalunya Oberta, que el que volia obrir eren les portes de la presó perquè en sortissin Prenafeta i Alavedra. Tenir un dels nostres a la presó provoca malsons, pensen els empresaris, no diguem ja si són dos d´una tacada.

El juny del 2010 Prenafeta, amb més dots com a comissionista que com endeví, pronosticava en el seu llibre El Malson, que el cas Pretòria no arribaria a judici, i en culpava jutges, fiscals i –naturalment– periodistes. Tot un contuberni. Durant la presentació, va aprofitar per plorar. Plorar en públic és el darrer pas del polític abans de confessar –atenció a Esperanza Aguirre–, és l´últim recurs, el cant del cigne. Esperen així aconseguir els planys del poble, ignorant que el poble riu quan ells ploren.

Tot per acabar confessant comissions, ademetent la trama i implorant clemència. On ha quedat l´arrogància? Bob Dylan retata bé aquesta gent, a Like a rolling stone:

«Hi hagué una època en què vesties molt bé,
llançaves una moneda als pobres, en la teva plenitud.
No és cert?
La gent t´advertia ´ves amb compte, que pots caure´,
però pensaves que feien broma.
Solies riure´t de tots.
Ara no sembles tan orgullós.
I ara què? I ara què?».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema