Alguna cosa ha passat entre la setmana passada i aquesta, quan el rei que havia de salvar la princesa ha quedat relegat a un paper absolutament secundari. No sabem, i probablement no ho sabrem mai, què van pactar Jordi Montull i el fiscal Emilio Sánchez-Ulled. Ni tampoc sabrem res del pacte de Fèlix Millet. Sí que sabem que Daniel Osàcar -el «senyor Osàcar», com es va afanyar a dir ell en la declaració perquè ningú el confongui amb el «Daniel» dels papers- no va fer cap pacte, almenys amb la fiscalia.

Millet va anar per feina. Delatar CDC, encara que només serveixi per reforçar les proves. I Montull, què va aportar? Res. Alguna cosa més hauria d'haver dit si li vol estalviar la presó a la seva filla Gemma. Sánchez-Ulled va insistir: «Qui hi havia per sobre d'Osàcar?». Resposta: «No ho sé». Fiscal: «I aquella reunió amb Germà Gordó. De què van parlar?». Montull: «De res, una mica de política i sobretot de futbol». Bingo. O Montull havia pactat amb algú altre o no van entendre què vol dir això de confessar.

Sánchez-Ulled, subtilment, li va recordar per què estava declarant i va semblar veure's temptat a tornar a posar contra les cordes a la filla, però Montull va continuar en la còmoda posició de ratificar Millet.

I el que podia ser la clau de tot plegat, el «senyor Osàcar», en comptes de col·laborar a esclarir el cas i optar per treure's la soga del coll amb la inscripció «set anys de presó», va preferir mantenir la tesi de la negació absoluta. Molt tranquil deu estar i potser creu que l'absoldran.

Per cert, m'ha faltat una pregunta clau a Millet i Montull. Amb qui van negociar abans de posar en marxa la màquina de fer diners del Palau? Amb qui de Convergència van pactar els percentatges? Dubto que pogués ser un simple (amb perdó) tresorer. Això sempre ho decideix un polític.