guspira

la nostra eterna animalada

16.10.2016 | 06:30
la nostra eterna animalada

N'hi ha per llarg, per molt llarg. El que estigui agafat a alguna cosa, si pot ser personal, és a dir entre persones, que s'hi enganxi més fort. Aquell que ja estigui posseït per clams de fugida, que no s'ho pensi més. Ha de tenir una voluntat creixent d'arribar d'arribar més lluny, fins i tot geogràficament.
No estem davant cap crisi conjuntural sinó general, fins i tot de fi de règim. Des del 2008 (inici de la crisi del Lehmnan Brothers) han passat deu anys i en casos casolans el més calent és a l'aigüera. Nord enllà ja estàvem un altre paradigma.
Pel que fa Filosofia, a la concepció de Dret, el paper del Treball, a les relacions personals, a les formes de vida que diria Ferrater i Mora, ells estaven millor i han millorat. Nosaltres estàvem pitjor i hem empitjorat. He visitat empreses públiques de la Generalitat on l'única consigna era "no toquem res". Temien que tota reforma comencés per liquidar-los a ells. És exactament el que va passar en el grup Banca Catalana, i m'ho sé molt bé.
La crisi del 1929 no va acabar fins al 1945. Potser per primera vegada aquí hem aportat una primera cistelleta o bidonet amb material inflamable a un foc ben gran i angoixant. Es va fer amb alegria, alegria, que diuen els andalusos, diuen que era cosa d'un moment. Que amb la cosa aquesta de la independència faríem una aportació magnífica al desori general, per després bufar i fer ampolles. Ja hem bufat d'esgotament i no hem fet res de bo.
Ens hem d'agafar al poc que teníem, en tots els ordres. La millor companya és l'esposa de sempre, com ho és la millor feina. Dit això, no s'ha de caure en l'immobilisme. Deixem-nos de canviar per canviar. Vénen temps de tremolors. Aquí encara desconeixem els rudiments de gairebé tot, però volguérem fins i tot refer el mapa d'Europa, una de les aventures que ha costat més sang de tota la història de la humanitat. Ho férem amb esperit revisionista i creient-nos que els europeus de nord enllà no ho sabien.
No es fiquen amb nosaltres perquè senzillament no ens prenen seriosament. Gairebé ni ens miren. Ni arriben a comunicar-se amb nosaltres. Veuen com unes estructures socials, internes a la nostra societat i que eren força protectores es van esfilagarsant dia a dia. Els nostres pecats trobarem, també la ben nostra penitència.
Em sap greu dir que altres llocs d'Europa les coses també van malament, perquè aquí hi ha molts de babaus que creuen que això significa que estem en la bona onada. No és veritat. Aquí l'onada és molt pitjor i serà més llarga. Ens falten per veure imatges molt tristes.
En realitat, haver afirmat aquí que això de la secessió serà indolora i durarà quatre dies sempre va ser i serà una animalada. Hi ha una forta possibilitat que dintre d'un grapat de decennis estem parlant exactament del mateix sense que res hagi canviat un borrall.
Per contrast amb França, aquí hi havia en el si de les famílies i dels matrimonis un tipus de solidaritat més del passat. Però funcionava. Era el cas dels fills adolescents continuant a casa dels pares. Ara hi ha un aiguabarreig difícil d'exposar, poc implantat i d'efectes contradictoris.
Pel que fa al sindicats, el pitjor d'aquí és millor que els dolents d'allí. En tot i per tot, aquí no hi ha sentit de la cosa pública. Es gosa considerar públic el que és dels meus o fins i fins i tot només meu.
Pel que fa als retocs del sistema econòmic, aquí encara se sol caure en generalitats ideològiques sense cap sentit, cap ni un. Arreu, la realitat s'ha anant imposant. Passarà aquí algun dia? No està gens clar. Potser viurem per sempre en una bombolla. Si ens la creiem, pot ser espantós per a les seves víctimes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema