Des del primer dia de llançament del secessionisme casolà, devia ser cap al novembre del 2011, aquest es va atribuir una manifesta superioritat moral. Des d'aleshores no han parat ni un dia.

A més, qui diu superioritat moral també pot dir representativitat moral. Els diaris estan farcits de ridícules i variades representativitats morals. En els mitjans i discursos independentistes normalment és la idea de fons més present, dia rere altre. Ha coexistit amb una representativitat de cavall, grotesca. Qui no ho hagi vist ha de fer-se visitar per un oftalmòleg. Es presentava el seu missatge com quelcom tan elaborat i precís, com un tot. Automàticament en sorgí, com és lògic, la necessitat d'excloure aquells que no es volguessin apuntar, de cor i ànima, a una nova marxa vers el Paradís Terrenal.

Així, s'instaurà el primitiu "catalans contra castellans". Tot queda encara més simplificat. Sabent on has nascut ja pots creure en la teva excel·lent per ser predestinació. I apa.

Durant el període 2011 2016 sabent això ja ho sabies tot. En síntesi, digues-me d'on procedeixes i en poques hores t'explico la teva biografia, del bressol a la tomba. Aquest període ha canviat. L'autor del canvi ha estat Carles Puigdemont, de la mateixa manera que qui havia imposat l'enfrontament a sang i fetge havia estat Artur Mas.

Cada dia hi ha declaracions de Puigdemont buscant una porta de sortida, o que fa veure que la busca. Ara bé, obrant com obra no es veu com aquest autèntic miracle és pot produir. En tot cas la sinistra imatge del "xoc de trens" s'ha acabat. Ja ningú va per aquest camí.

Quedem bastant malament en constatar que Puigdemont (i Santi Vila, junt amb algun altre) han preferit el joc per dalt. Han volgut evitar posar el tema al carrer, com es va fer en la Transició, que va ser quan vaig començar de fer de periodista, en el Tele/Expres. Si llavors hagués dit en un bar en veu alta el que aquell mateix dia havia publicat en el diari en que treballava probablement hauria tingut problemes, com el de ser detingut. Era un altre tipus de teatralització.

Ara bé, al cap a la fi, en la pràctica ve a ser el mateix. Altra cosa seria si després de declaracions de Puigdemont o de Vila aquests mateixos tinguessin cura d'explicar discretament, per part d'ells mateixos, o de veus amigues, què estan intentant fer.

Els crec prou intel·ligents per creure que en l'estat actual de la Constitució i de les lleis espanyoles el que demanen és del tot impossible i continuarà sent-ho. Jugar a somniar que hi haurà unes forces europees que imposaran la ruptura d'Espanya és literalment ridícul. És menys absurd comprar-se una galleda i començar a "buidar" el mar.

Queda la suprema maniobra consistent en muntar un "referèndum" constitucional o un succedani que no inquietés a ningú. Ho trobo molt enrevessat i amb la possibilitat d'acabar amb un pa com unes hòsties. Tampoc veig que hi hagi polítics d'alçada per a poder percebre jugades com va ser el retorn de Tarradellas. Tampoc cal oblidar que tot el galliner està molt complicat i gens mancat de més tensions.

La bona reflexió per part d'alguns (entre ells Puigdemont) és constatar que l'anada vers més radicalisme (essencialment verbal) no tenia cap sentit. No seria la primera vegada que tot podia acabar amb una aparença de referèndum i desprès res mes. Puigdemont és retiraria de la política i tot continuaria com sempre.

Hi ha moltes coses curioses. Una d'elles és que l'aturada o frenada (de moment verbal), com abans la fugida endavant, sorgeixi a Girona.