o hi havia pla A. Ni B. Ni C. Ni cap pla, fins a la Z. Tot eren improvisacions, frases, eslògans. Sempre ha estat així. Tothom en té molts indicis i alguna prova.

Fa un grapat d'anys que parlant amb un lehendakari vaig treure aquest tema. En una frase més pensada per quedar bé que per una altra cosa, li vaig dir que semblava que Xavier Arzallus (a qui llavors no coneixia) sí que tenia la capacitat de lligar diversos plans de la realitat. El lehendakari o exlehendakari, amb qui parlava i que havia col·laborat molt amb Arzallus, es va posar a riure. Em va dir que era pura comèdia. En vaig prendre nota i em vaig dir a mi mateix que ho esbrinaria. Cosa feta: vaig constatar que Arzallus era pura aparença o posat. O sigui que ni Arzallus.

Adquirir un pensament, és a dir una visió general i a la vegada profunda de les coses de les coses no es deu poder produir o amb molta dificultat en les nostres latituds.

Ahir vaig estar fent passar pel cap persones i pensaments que em poguessin servir d'elements probatoris. Quin desastre, Déu meu. Em va fer recordar com a la Universitat hi havia un professor comunista que volia ser un referent universitari d'aquella ideologia. Era i és Juan Ramon Capella, que finalment escriví "Sin Itaca". L' he llegit i és tan horrible que no en dic res.

En totes les ideologies podria trobar misèries. Ara bé té el cas de Capella té interès perquè sota la Universitat franquista semblava s'havia de menjar tot. D'això res: misèries d'enèsima categoria, i encara.

El monument a aquest tipus de nyap correspon a un altre llibre l'Ictini: Diccionari de Ciències de la Societat editat per Edicions 62. És allò pitjor del pitjor. A qui no l'hagi fullejat li aconsello que ho faci. És l'equivalent t a l'Enciclopèdia Soviètica dels pitjors temps. És un immens pamflet, cent per cent sectari. Sorprèn que es pogués arribar a publicar.

Com a contrast és una raresa sentir tan sols parlar del plurieditat Diccionari de Filosofia de Josep Ferrater Mora. Jo el tinc (i l'he devorat, llavors era en un sol volum) regalat per Josep Pla, quan jo era un adolescent.

Ferrater va passar de ser un filòsof de referència a Catalunya i per tot l'exili democràtic espanyol, a esdevenir un desconegut. Algú li va posar alguna creu incomprensible però eficaç a sobre. Ho ha patit el seu meravellós diccionari i també les seves delicioses "Formes de vida catalana". Una gran enquesta va situar aquest llibre Cel Cel. Als quatre dies se'n va deixar de cantar ni gall ni gallina.

El mateix pot passar respecte a altres llibres bàsics. Penso en el de Alejandro Nieto La Corrupción en la España democràtica (1997) que continua sent el millor llibre sobre el tema. Va passar durant anys totalment desapercebut. Després ha tingut una trajectòria molt més trista que el seus mèrits. El mateix es pot de dir de gairebé tots els llibres de Nieto i en especial del magistral El desgobierno de lo público". Qui ho entengui que ho compri.

Durant molts anys vaig preguntar a polítics què llegien. El resultat solia ser depriment. No dic res del que escriuen. Hi ha alguna cosa (molt rara) eventualment ben intencionada però no va a més.

Els debats polítics a TV són allò pel qual tothom els pren, és a dir dolent. Tenen un nivell esgarrifós. No són preparats tant pels conductors com pels participants i si alguna atzagaiada ha sortit en un diari aquell dia ningú anirà a cercar quelcom de més profund. En els debats en què he participat m'he limitat a intentar salvar algun moble. No es possible somniar en més.

Està molt dit que la comunicació social -i en especial la TV- ha perdut una pistonada enorme. La setmana passada -la de l'embolic socialista- es va superar a si mateixa. Ningú no ho pot negar. No val la pena ni entrar en el tema.

En principi, tot plegat hauria de ser solucionable. Però el fet real és que no ho resulta. De fet ni es veu a ningú que ho intenti. En realitat es veuen molts més esforços en el terreny de la informació esportiva. Ho exposo sense cap ironia ni oblidant que això continuarà sent un llast en els pròxims mesos.