la guspira

la sort de morir agafant la mà estimada

02.10.2016 | 06:30

Menys infinit és molt, en negatiu. Dit això crec que no hi ha cap possibilitat que la sanitat pública catalana millori, avui, demà, demà passat o mai. El concepte d'equitat com el d'humanitat, ha desaparegut i, per tant, el fer salut pública i el d'Estat del Benestar.
Durant mesos ho he estat exposant inductivament, amb dades de tota mena. Hi trobava unes forces negatives que es resistien però podien ser vençudes. Ara això ha canviat. La victòria dels contraris a l'equitat i la humanitat ha acabat sent per mil a zero. Tot està dat i beneït.
Fins fa poc la medicina era un refugi d'un sentiment d'humanitat. Ara no ho sé veure. Tot s'ha empastifat. Tot s'ha perdut. Hi pot haver algun sentiment d'humanitat però el d'inhumanitat ho impregna tot. La norma és que no hi ha norma.
Ni hi pot haver resistència. Ja ens morim de manera més banal. No ho escric pas perquè hagi menjat alguna cosa que se m'ha posat malament. Res d'això. La banalitat del mal s'ha instal·lat. No pas d'una manera sinó de totes. El famós quadre de Picasso on es mostra un nen malalt, una mare i un metge ha passat a ser una obra oblidada.
La definició molt inclusiva de salut de l' OMS que la considera un Estat complert queda molt bé, però quan s'ha de treballar en condicions de medicina de guerra tot això queda reduït a un conte que ningú no es creu. Per a poder fer una mica bé la seva feina el personal sanitari ha de ser un heroi. Efectuar-ho a totes hores és impossible.
Molts metges han d'obrar i viure de manera antagònica a com voldrien. De ser uns grans humanistes han passat a fer el que poden. Cal veure-ho per creure-s'ho. Abans no tenien el mitjans de que podrien gaudir ara, però els utilitzaven al màxim. Ara tenen molts més mitjans però tenen les mans lligades. Jo he estat a diversos serveis d'urgències. Els box -és a dir els petits quartets on es diposita el pacient urgent- han passat a ser "columnes" és a dir, els malalts són deixats prop d'una columna, per no perdre'ls on poden haver d'estar esperant un nombre infinit d'hores, durant les quals hauran de fer les seves necessitats a la vista de tothom.
Vaig veure casos de noietes que van passar un temps immemorial per a col·locar un gota a gota. Resultava que eren infermeres molt i molt jovenetes que treballaven per primera (sic) vegada. Ho feien en un servei d'urgències atapeït i cobrant menys de deu euros al dia en diguem-ne contractes d'un dia de durada, o de mig dia
Els independentistes diuen que amb la secessió tot s'acabarà de seguida. De moment, fins i tot hi ha persones que poden deixar de ser ateses per familiars seus, quan personalment alguns serien l'única cosa que desitjaríem. A mi m'atemoreix que la pròpia mort i faig tot el possible per evitar-ho. Hi dono voltes i no ho puc entendre. Prefereixo una atenció tècnicament menys moderna a una altra carregada de fraternitat i, perquè no dir-ho, d'humanitat. M'estimo més morir agafant la mà que estimo a fer-ho agafant-ne una altra tècnicament superior que no fos la que vull.
Em terroritzi morir prop de la persona que desitgi. Què caldria pagar per arribar-ho a merèixer-ho?. Qualsevol preu seria barat. Però és absurd plantejar-ho. Per desgràcia, ara depèn de factors aliens.
Josep Pla era un gran observador i encara més un gran intuïtiu ja fa molts anys deia, esgarrifat, que els metges ni veien al malalt que els necessitava. Potser tècnicament no era ni és massa greu. Però la salut no només té un aspecte somàtic. Aquí està - molt oblidada - la pel·lícula de Charlie Chaplin "Candilejas" (Limelight) on la la magistral Claire Blooom salva la vida no pas a causa de cap pastilla, sinó d'un sentit de la humanitat que ara en diríem psicosomàtic. Personalment l'enyoro més que mai. Però no són temps d'això sinó de plors (molts plors) inhumanitat, soledat, mals entesos vides escurçades.
Què fer per arreglar-ho. Crec que val la pena intentar-ho tot, de tot, i més. Per a cadascú de nosaltres i per a tots. Aquell que mori intentant agafar la mà de la persona a qui estimi sempre obrarà millor que aquell que no ho intenti. En definitiva, morir tots ho farem. Els que tindrem sort serem aquells que en fer-ho tindrem en les nostres mans aquelles en les que somniem i desitgem. Hi haurà sort? "Chi lo sa?" Però és preferible a la millor assegurança d'enterrament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema