Divendres, El Periódico publicava en portada i en pàgines interiors informacions segons les quals «la cirurgia de la sanitat pública, privatitzada per Artur Mas, era un dotze per cent més cara». Amb menys rotunditat ja s'havia dit. A més té tota la lògica del món: la sanitat més cara del món és la nord-americana, la qual també és la més privatitzada.

La llarga informació i les pertinents fotos també tenien molt d'interès. Indicaven clarament la procedència i la finalitat precisa de la informació. Consistia a voler rentar la cara a l'actual conseller, Toni Comín, i a Esquerra Republicana de Catalunya. N'he parlat amb diversos periodistes sense trobar cap altra interpretació. Ai caram, o sigui que el tema de les retallades ja l'han resolt Junqueras i Comín. Ara només falta sopar un bé negre amb potes rosses.

Vaja, que aquella retallada -i les altres, per extensió- són un problema del passat, ja resolt. Per acabar-nos d'aclarir l'article està amanit de crítiques (merescudes) a l'exconseller Boi Ruiz i d'elogis (immerescuts) a Comín. Ens prenen per ximples.

Realment cal tenir barra, perquè les retallades estan instaurades i el mal que causaren continua sent perenne.

Les llistes d'espera perduren (300.000 persones) i no hi ha cap indici que res pugui retornar a ser igual que a l'any 2011. La destrossa va arribar per quedar-se, per reduir al mínim l'atenció pública i fer créixer la privada, la que s'ha de pagar. És una missió ja acomplerta i profundament nefasta.

La realitat exposada acredita que aquí es pot dir el que sigui impunement, perquè ho permeten el control absolut de les dades sanitàries i el control de la informació social per part de la Generalitat. Replicar-la requeriria tenir una informació que no es té o està agregada.

El més urgent és aconseguir informació, cosa que no massa ningú sembla disposat a dur a terme. Hi ha amplis aspectes concrets de la realitat sanitària concreta que mai s'han exposat, ans el contrari: mentides monumentals ocupen el lloc de les veritats ofegades.

Tots els professionals sanitaris ho saben però no fan res per superar-ho. Permeten que mentides d'utilitat o d'emmascarament polític descarat ho dominin tot.

Molts alts càrrecs no han sabut mai quins són els diversos models existents arreu d'organització de la sanitat pública. Per tant, això és determinant. La trivialització del tema va molt bé als pocavergonyes.

Ara ja ni es parla que la base del finançament de tota la sanitat pública ha de ser la solidaritat nacional, ni més ni menys. Un principi bàsic que queda arraconat amb frases de base localista sense cap sentit. Quant als hospitals, si algú digués que els grans hospitals han de reinventar-se constantment tothom se'l miraria de reüll. Ningú aixeca el dit dient res. O sigui que l'absència d'un mer material expositiu respecte a com està la sanitat pública no podrà ser imputada a ningú. Es dirà que, en tot cas, va ser la culpa d'un altre.

Sent així les coses, intentar articular, un dia o altre, una sanitat pública refundada serà impossible. No hi ha el coneixement de la realitat ni les bases conceptuals necessàries per dur-ho a terme. Aviat estarem igual o pitjor de com es va trobar la conselleria l'honest conseller de Sanitat Ramon Espasa amb el govern Tarradellas. El primer que va fer fou establir un Mapa Sanitari de Catalunya.

Llavors va ser possible. Però si ara el nou mapa hagués de ser explicatiu -amb atribució de responsabilitats concretes- potser seria impossible. La llista de persones a senyalar amb el dit seria massa llarga, i el de les operacions financeres especulatives també.

Però no passa res, algú ja «filtrarà» alguna informació dient que la culpa va ser de «Madrit». Per aquest camí, no arribarem a poder posar mai ni la primera pedra d'una autèntica sanitat, destinada a ocupar el lloc de l'ara aniquilada. Sóc massa pessimista? No ho crec. Sóc realista.