Crec poder dir que he estat i sóc periodista. Evito afegir si això implica que he fracassat a la vida. Com a molt mínim, ho sospito. No va ser la meva primera vocació, ni la més forta. Aquesta fou la d'economista, de la qual no vaig acabar la carrera, ase de mi.

L'ofici de periodista està per terra, profundament fotut, i encara sort que no ho estigui del tot. Pot arribar. Avui està pitjor del que es gosa admetre.

S'està rostint de totes les maneres i per tots els costats. S'ensorra i els tocadors de flauta cofoia del periodisme estan bufant, com ho feien els músics de l'Orquestra del Titanic mentre aquest se n'anava al fons del mar, «matarile, rile, rile».

Em vaig apassionar pel periodisme a la ciutat on vaig néixer, Figueres, i quan encara hi estudiava el batxillerat. El meu pusher (mot d'argot americà que designa al petit traficant de droga que n'ofereix petites quantitats gratis per fer nous clients) va ser l'inoblidable llibreter i mil coses més Ramon Canet. Gràcies a ell vaig llegir The International Herald Tribune, un diari editat conjuntament pel NY Times i el Washington Post.

Vaig quedar encantat de trobar-hi Flora Lewis (1922-2002). Va ser el meu primer gran referent. Fou curiós perquè ja coneixia molt (malgrat la meva edat) Josep Pla que era comensal habitual de la taula (de sopar) de casa. Anys després vaig conèixer molt bé Flora, sobretot a París a la delegació del New York Times, diari pel qual també treballava, prop de Galeries Lafayette.

Hi tenia un envejat despatx malgrat ser llavors només una col·laboradora privilegiada. Sopant em digué fent broma que l'avui Rei emèrit li havia dit «et prohibeixo venir a Espanya sense que abans m'ho diguis i quedem per menjar junts a La Zarzuela». Junt amb Robert Graham (del Financial Times, on va ser delegat a l'Iran) Flora era qui millor coneixia el 23-F. Ambdós m'ho exposaren separadament i vaig quedar espatarrat. Ho he callat força, o no del tot.

Ara ja pot passar el que sigui que les informacions solen ser insípides, fades, calcades les unes de les altres. Els afinaments rigorosos no són destacats. Com més de qualitat sigui una informació més es mobilitzaran diverses llopades de periodistes de mala llet per ofegar-la. El fenomen és ben viu aquí. Pot no ser induït des de la política. No cal.

El perímetre de la llibertat també ha estat molt subtilment reduït pels Estats i per les forces polítiques. La llibertat d'informació n'ha estat particularment afectada. Aquí els periodistes mai no vàrem ser ben formats sinó deformats interessadament pel franquisme i pel comunisme. Estàvem confusos. Vèiem la manipulació i això ens creava una curiositat així com una avidesa que havíem de satisfer com podíem. Ara no: aquí hi ha molts encefalogrames que es deleixen a ser plans. Fins i tot permeten fer millors carreres. Avui la independència i el rigor no sol ser un barem positiu, ans el contrari. Quina en portarà de cap aquest de qui no sabem a qui serveix? Per a alguns mitjans, el futur serà força pitjor.

Sobreviuran aquells que, com el Diari de Girona, trobin una bona especialització i s'autolimitin. Però no sé com arribaran a ser sabudes moltes coses. De moment, aquí internet és un calaix de sastre més aviat poc seriós i grans projectes americans com «Politico» encara no són concloents.

Els pocs periodistes de la vella guàrdia solament podem mirar el present i el futur amb temença. Probablement som una espècie a extingir. Ara és un moment de patiment. El passat de bona relació i de confiança entre el periodista i el públic s'ha acabat. Així, el vodevil català ha estat des de l'inici molt mal mostrat. El mateix ha passat amb els pactes postelectorals espanyols.

Arreu hi ha hagut més manipulació interessada i descarada que no pas il·luminació generosa i neutra. Fins i tot usar aquesta terminologia resulta «buonista» i carrincló. Han desaparegut els lliris que abans hi havia en moltes mans. Avui tot és més brut i ningú no ho troba estrany.

Qui ho netejarà? No s'hi veu a ningú interessat. L'Edat d'Or del periodisme ha passat, com la de la cultura, i no és culpa d'internet, que és un mitjà com el que inventà Gutenberg. L'importat fou l'ús que en féu Luter i molts altres. Alguns potser podran sobreviure. Molts altres ni això. Llei de vida. O potser llei de mort, en la qual no hi ha lloc ni per a la nostàlgia.