Ahores d'ara els presagis objectius per l'imminent 11-S són dolents. O entre dolents i pèssims. Totes les dades concorden. Hi destaquen les prèdiques de capellà trabucaire Jordi Sánchez, president de l' ANC. Com més sagnants resulten aquelles prèdiques, més mostren el llautó del desencís.

Fan recordar a un adagi segons el qual «quan tinguis raó, crida, i quan no en tinguis crida més». També són prèdiques del que en francès se'n diu surenchère ( «sobreapostar»), és a dir oferir més diners del que val la cosa que se subhasta.

He efectuat tantes preguntes a persones del món de l'independentisme com he pogut. No he trobat cap resposta optimista. Com a màxim alguna de confusionària o evasiva. Els més sincers diuen que serà un 11-S pitjor que cap, però confien que TV3 i tot l'aparell mediàtic de la Generalitat serveixi per maquillar-ho. Per descomptat, s'hi esforçaran. O ja s'hi esforcen.

Tanmateix, hi ha una altra evidència: la pèrdua d'audiència de tot aquell aparell, en especial del vaixell almirall, TV3. Aquesta ha arribat a cotes de total pèrdua de vergonya. En quatre dies ha passat de ser la de més escolta a ocupar el tercer lloc.

El pitjor és que no ha estat per manca de mitjans sinó per la seva surenchère. Mor víctima de la seva pròpia desesperació. En mentir i no ser creguda passà a imaginar que mentint més els cervells es tornarien agres i s'ho empassaran tot.

En un món amb la informació globalitzada això ja no funciona així. Qui vol saber, sap, malgrat les trucades des dels centres de poder polític i les subvencions. En els seus aspectes més brutals, la broma ha durat el que ha durat.

Tanmateix, el problema principal de Catalunya continua essent l'opressió informativa. Hauran de passar probablement decennis per poder assolir el nivell - baixet- propi del conjunt d'Espanya. Fa anys que ho dic i ja no és necessari que ho reiteri, per evident.

Quant a la vida dels partits és un drama, aquest de proporcions creixents. Em diuen que la minigalàxia CDC està obsessionada pels diners. Pujol sempre va fer política -i control social- a base de talonari. Voldrien poder continuar la tradició, però els resulta impossible.

No ho poden resoldre a causa de la lluita contra la corrupció i també que ningú té gaire interès a donar diners a un partit que ja no pot servir eficaçment a cap sector important. Han esdevingut una capelleta marginal. Però Homs encara continua dient que podrien donar la majoria a Rajoy. En efecte, però allunyant a molts més partits i escons.

Tothom sap que l'única via per sortir de l'immens mullader català ha estat retornar el secessionisme a la marginalitat absoluta on sempre havia estat, de la Renaixença ençà. És un fet que ningú ignora ni cap llibre d'Història pot tapar. Mas va decidir canviar-ho. Per assolir-ho ha volgut modificar-ho tot i ho ha aconseguit, però per anar enrere en tots els fronts, en particular en el catalanisme constructiu i dialogant.

Ara no es pot veure què florirà. Sembla que aquella consigna tan errada del suprem errat Jean-Paul Sartre («Cal estirar l'esquerra vers l'esquerra») hagi triomfat. Creure-ho no és ni infantil: és de nadó «descerebrat».

Ara bé, de moment aquí podem estar on estem de manera desequilibrada i agònica. Alguns hi han d'estar a gust. És el cas dels dirigents d'associacions independentistes de primera fila.

S'entén que ara facin tot el que poden per salvar un 11-S que per ara pinta molt malament. Però tothom es guanya el seu sou com pot.