la Guspira

NEGOCIAR OBLIDANT CANVIS CLAU

28.08.2016 | 06:30
NEGOCIAR OBLIDANT CANVIS CLAU
NEGOCIAR OBLIDANT CANVIS CLAU

Quan va començar tot l'enrenou causat per la necessitat d'haver de pactar un govern espanyol de coalició, la primera idea que se'm va acudir és que la més inevitable millora general seria una anada del PSOE cap al centre.
Feia anys que periòdicament recordava el congrés del Partit Socialista Europeu celebrat el 1997 a la ciutat sueca de Malmö. Parlo de memòria, però si m'equivoco és de molt poc.
Allí el que es va mostrar amb més força fou el pes de la Tercera Via, és a dir de la socialdemocràcia reformista i més moderada que llavors encarnaven Tony Blair, Bill Clinton, Gerhard Schröder i Romano Prodi. Els oposants eren Lionel Jospin i el PSOE.
Aquests darrers van bloquejar el que era una anada vers una reedició del "socialismo liberal" o el "liberalsocialismo" concebut essencialment per Carlo Roselli, ajudat pel seu germà Nello, en els anys 20 i 30. Foren assassinats junts per una banda pagada per Mussolini.
A Espanya, el vell socialisme marxista i organicista ha canviat però aquest canvi no s'ha articulat ideològicament ni públicament. Mites del passat continuen perdurant. Són centenars. Comencem pel nom de partit "Socialista" quan ara no té cap sentit ni possibilitat parlar d'una societat moderna i democràtica amb la propietat pública (estatitzada) dels mitjans de producció.
La gran diferencia espanyola és que aquí tota la societat està més dominada pels partits, siguin del color que siguin. No tenim organitzacions de dreta o d'esquerra més alliberades o menys finançades per l' Estat. Tot és més vertical, inclosa la direcció de tots els partits. Això darrer és obligat a causa de la infame llei electoral.
De moment el que s'ha vist és que el PSOE es resisteix a sumar-se a una coalició que, justificadament, veu allunyada als seus criteris i liderada per un dirigent que no sempre fa exposicions clares dels seus projectes.
El resultat és que ara com ara l'única cosa clara és que res no està definitivament clar. Si els desitjos de les cúpules dels partits fossin només de canvi això no podria ser així. Tampoc es veu que els grans poders econòmics es deleixin per donar suport a una política reformadora.
Vist des de Catalunya, una altra evidència és que avui no hi ha cap partit catalanista o nacionalista ( i no dic res d'independentista) que pugui efectuar, en el cas d'una coalició de dreta, centre dreta i eventualment el PSOE, una raonable pressió. Com a èxit, per part de, Mas és fàcil imaginar-se mil hipòtesis millors. Des del segle XIX mai els interessos de la burgesia catalana no havien estat tan lluny de tot.
Què farà i des d'on l'extrema esquerra de Podem? Ningú com ella no voldria evitar que el PSOE passi a ser, sense vergonya i obertament, un partit de la Tercera Via. És un desig que comparteixen tots els partits independentistes. La trencadissa està servida i instal·lada en la radicalitat, per continuar-hi indefinidament. No és una bona cosa.
Ara bé, cap incògnita és tan emotiva com preveure el resultat. De moment, els programes no permeten afegir-hi quina serà de veritat la política concreta que després es durà a terme.
Personalment, crec que hauria de ser clau un avenç vers l'autogovern institucional, o les ens administratives independents, sobre el model dels països més avançats i de la mateixa Unió Europea. És una qüestió clau i inevitable que de moment no està ni sobre la taula dels partits del nostre país, malgrat que sigui l'única manera d'aprimar i fer molt més eficient la nostra administració.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema