Aquest país no podrà aixecar el cap fins que la immensa majoria dels catalans no tingui assumit que el pujolisme va ser, és i per sempre serà, un antihumanisme. No li sé trobar cap sentiment d'humanitat, ni d'autocrítica, ni de ponderació, que pugui atenuar aquella convicció. És una maldat integral. Qui no ho veu és perquè no ho vol veure. Per dir-ho en termes judicials, les proves estan definitivament valorades. És tracta d'un clan o clans de poder, que usen aquella cabòria emprats en la seva perversa manipulació informativa. Res més.

Fa anys que ho tinc clar, d'una clara claredat. Pot haver-hi qui no ho vegi així. En la seva ximpleria i en la seva condició de babau hi trobaran la seva penitència, que l'afectarà a ell i als seus. Les faves estan comptades. Personalment les he valorat inductivament, des de la fava més petita fins a la més gran. En resulta un paquet immens.

Crec que Jordi Pujol Soley i el seu entorn més pròxim no [sic] poden no [sic] tenir-ho clar. Malgrat això, no els he vist ni un polsim de penediment. Han arribat tan lluny i tan malèvolament que han optat per negar-ho tot. S'han carregat un país que era presentable, sense ni un polsim de penediment i segurament per sempre. Em sento com un opositor a qui ha tocat un tema que s'ha estudiat fins al moll de l'os. Per tant, les meves conviccions són de pedra picada.

L'única bona notícia és que CDC pot no durar ni fins que molts ens aprenguem les seves noves sigles. Però podem continuar veient com TV3 se'n va a l'avern més fosc. Que els déus ho vulguin.

Tanmateix, no n'hi ha prou. Cal girar del tot el mitjó pujolista i fer-ho intel·lectualment i culturalment, quant al que els alemanys en diuen «Weltanschauung» (visió genèrica i comprensiva del món), usant el neologisme del filòsof Wilhelm Dilthey (1833-1911).

Un dels més grans progressos de la humanitat, el Renaixement, va ser covat durant segles. Ara i aquí, no es veuen ni indicis de cap canvi profund, copernicà. Però són urgents. No és seriós creure que els progressos arribaran de la ma de la política poliquera, esgotada, mancada de nord i incapaç de crear grans líders ni cap nou «Weltanschauung». Semblem ases fent voltes al voltant d'una sínia i quan algun animal té alguna idea nova tots els altres el volen matar, en pla «repudio» cubà. El cofoisme ho destrueix tot.

També hi ha els que temen tot canvi perquè saben que ells només poden perdre-hi. Són els clans independentistes alimentats des del poder. Fa pocs dies, un es va fotografiar menjant una paella a la casa de Pilar Rahola, a Cadaqués.

Per a mi és la pitjor periodista del món mundial. Va publicar a internet unes fotos sobre aquell «pinyol» independentista. Aquest es podria vendre a pes i ben barat. Va ser una pallassada frívola que fa caure la cara de vergonya.

Què, com, qui i de quina manera, ha d'escombrar la ruqueria estatista, independentista? Durant molts i molts anys, vaig estar escrivint, sovint diverses vegades a la setmana, sobre el nacionalisme, amb la voluntat de serenar els esperits. M'hi vaig trencar els nassos. Però Pujol m'esperava a la cantonada i vaig perdre bous i esquelles. Amb Pujol no es pot contractar res. Ell es pot amagar darrere totes les cantonades. Ho sé i ell també sap que ho sé.

Avui, el nacionalisme casolà és un independentisme de trencadissa que ha esdevingut només totalitzant, per dir-ho usant una justa expressió del professor quebequès antiindependentista Jean Leclair.

Ningú s'hi hauria de resignar. Vist el dany que aquesta resignació ha causat, perdurar-hi és una irresponsable barbaritat, malgrat que, a dia d'avui, la independència sigui inimaginable.