Fa tres mesos, Jordi Pujol pare encara organitzava alguna trobada relativa al finançament de l'avui rebatejada, i aleshores encara inexistent, CDC, és a dir, el PDC, segons he sabut en fonts que no poden ser més directes, ni més fiables.

De vegades costa molt trobar una primícia. Altres vegades, la primícia et cau a sobre. Aquest és el cas. En efecte, un molt gran i molt ric empresari em va convidar a esmorzar divendres passat. En el seu decurs m'ho va explicar, a iniciativa pròpia, amb pèls i senyals. Ho va viure in person. Tinc totes les dades. Vaig quedar bocabadat.

Fa uns mesos ja havia revelat que Pujol havia reprès altres contactes amb persones del món més o menys cultural independentista amb la finalitat de col·lectar dades (aleshores no pas diners) per escriure unes noves memòries o un recull de visions recents, amb finalitat exculpadora. Serà una feina que s'endevina feixuga, diria un lletraferit.

Després vaig tenir una altra filtració d'aquells contactes. Un dels participants va esmentar el diguem-ne gran paquet que constitueixen les activitats dels seus fills, avui sotmeses a consideració judicial. El cap de colla -o pater familias- Pujol el va tallar dient-li que podien parlar de tot, menys de res relatiu a la seva família.

La qüestió del finançament del PDC (ex-CDC) ofereix algun aspecte singular. En efecte, com ja vaig escriure i és ben sabut, la cúpula del nou PDC s'ha format per quadres municipals de CDC, joves i de mitjana edat, molt contraris a Artur Mas i identificats amb Carles Puigdemont, amb qui es van concertar per arraconar Mas en un sopar a l'efecte celebrat en un poblet prop de Girona.

També vaig escriure, però no s'ha dit gens, que els opositors a Mas es van cohesionar a la cúpula del PDC entorn una nova política basada en el desterrament de la corrupció. Era obligat: sota Pujol i sota Mas, CDC havia superat tothom en corrupció.

O sigui que la direcció de PDC s'ho hauria de fer mirar perquè les forces de l'immobilisme els poden estar fent canari. Si graten una mica trobaran. Res no indica que el cas concret de grapada de Pujol que exposo pugui ser un cas aïllat, ni que jo hagi estat elegit pels déus per saber-ho. Sé molt bé com van aquestes coses del secret de l'ametller, que Catalunya només saben dos a cada carrer.

La veritat és que hi ha un taulat de vidre i que gairebé tothom està acollonit. Saben que tenim un règim despietat, cruel, cínic, que teatralitza una "unitat nacional catalana" més falsa que un duro sevillà.

Ara la falsedat està instaurada fins a nivells còmics. Així, quan Homs s'ha trobat sense grup parlamentari (tal faràs, tal trobaràs, noiet) i ha demanat ingressar al d'ERC, aquesta li ha dit que no volia el PDC. No sabíem que això de l'independentisme creava unitats sagrades. Ai caram, a veure si és que tinc raó jo, que des de fa mesos estic dient que la ximpleria independentista només és una mera argúcia per entabanar babaus en la cursa vers un altre poder personal? La llista de pocavergonyes ja és massa llarga. S'han de treure les lleganyes.

Celebro que ho hagi començat a fer l'abat de Montserrat. En llenguatge més eclesial ha dit que Catalunya està profundament esquerdada. Evitar-ho va ser l'obsessió de vida de dos grans polítics cristians, mestres i amics meus, Miquel Coll Alentorn i Josep Benet Morell. Jo no ho oblidaré mai. Altres haurien d'aprendre-ho, coi. D'ambdós no en queda gairebé ni el record. Algú l'ha matat, diria jo. En tot cas, a mi que m'escorcollin els pujolistes camuflats i merdosos del "repudio" castrista. Celebro que l'abat citat avui no sigui d'aquella colla.