En una certa liquidació política de mas i de pujol

Els presagis estan molt a favor de Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona i molt en contra de Santi Vila, conseller de Cultura i exconseller de Territori.

Es tracta d'un enfrontament que ja és dur, és a dir insòlit dins el pujolisme, on la tradició havia estat el consens. Però, a veure: és que algú es pot creure que Mas no sigui capaç de destrossar-ho tot? No, no ho és. Per tant, ja hi ha batusses, en forma de cartes i correus als militants. "bviament, les batusses són degudes a Mas. Quan perdi, cosa molt probable, només podrà aspirar a dominar l'associació de veïns de la seva escala

La intenció general havia estat crear una direcció del partit d'un cert consens però Mas va vetar, de molt mala manera, la candidatura de Conesa. En poques hores, aquesta va rebotar, presentant-se individualment per ocupar aquell càrrec. Els contraris a Mas i partidaris de Puigdemont ja dominen àmpliament el partit. Ara el dominaran més i millor.

Puigdemont, encantat amb les seves victòries contra Mas no vol fer sang. Ha anat avançant pas a pas en tots els fronts. Ara fa com aquells gats que agafen un ratolí i hi juguen. Ja té a Mas collat, com no podia ser d'altra manera. N'hi ha hagut prou amb que Puigdemont deixés Mas que s'estès fent mal a si mateix i als seus.

Ara la nova i jove direcció de la rebatejada CDC està encantada d'haver-se tret la petulant cotilla encarnada per Mas. Però no sembla que tinguin massa clars els mulladers que els esperen. Potser els sobri ingenuïtat.

Ho vaig pensar diumenge passat quan un dels dos coordinadors del nou partit, Marta Pascal, va ser preguntada pel periodista Lluís Falgas, en el programa Aquí Parlem sobre «quines fotografies posaria en el despatx de la nova CDC, el partit Demòcrata Català». La nova dirigent va respondre dient que, a més de les de Puigdemont i de Mas, hi posaria «les de Ramon Trias Fargas i la de Muriel Casals, així com una amb molta gent». Vaig caure de culs.

Jo vaig conèixer molt la Muriel Casals i moltíssim, moltíssim, moltíssim, en Ramon Trias Fargas. La que no podria ser que entengués ambdues persones va ser Pascal, a qui, sigui dit de passada, li vaig trobar una gran bona fe i gens de malícia. O sigui, que no em va produir cap rebuig sinó que em semblà que estava molt verda. Aquells temes i altres els hauria de repassar. Dir-li que no té malícia ni egocentrisme en un país on Pujol i Mas ens l'han engargamellat ximpleria és un afalac. Ella i els seus companys ens honoren veient qui són Pujol i Mas. Ara bé, no sembla que això sol sigui suficient. Haurien de convertir el seu partit en un lloc on la flaire d'aquells dos falsos xantres es descompassés automàticament. No hauria de ser menys.

No veig la sempre imminent liquidació política, moral i intel·lectual de Jordi Pujol i d'Artur Mas com un mer tràmit. Ambdós són, per gran desgràcia, els dos homes més importants de la Catalunya dels segles XX i XXI, en ser aquells que han fet un mal més profund, greu i soterrat. Han fet malbé allò que fa als pobles dignes i sòlids. Han substituït el nostre ser individual i col·lectiu per sengles egos d'estar per casa, mancats de coneixement i de nord, tant individual com social.

He demanat a tots els meus bon amics si coincideixen en el que acabo d'escriure. Tots m'han dit que sí. Caldrà tornar-ho a considerar i detallar.