Uns dies allunyat d'aquesta meva feina m'han confirmat l'immens desconcert en què ens trobem i l'encara superior incapacitat general per superar-lo.

Cada dia sorgeixen noves esgarrifances. La gravació d'una conversa del ministre de l'Interior amb un alt funcionari polític de la Generalitat, Daniel de Alfonso, sembla un episodi de novel·la gòtica, però amb utillatge govern. Gros en si mateix, he decidit escriure'n -pensava reprendre la meva feina diumenge- en veure les monumentals falsedats que la gravació ha estat amanida. Evitaré especular sobre el que no sé però, per descomptat, reclamo poder saber del tot.

En síntesi, no s'ha explicat res del que és substantiu, tapant-ho amb una mitologia i d'uns interpretacions espectaculars. Mostraré un altre enfocament que molts mitjans han deliberadament ignorat. El primer és l'aberració jurídica dita «oficina antifrau» va ser una iniciativa infumable concebuda, presentada i feta aprovar per ERC. En vaig escriure en diverses ocasions sense ni el més mínim polsim de respecte. No crec que ningú hagi tractat aquesta oficina admininistrativa de la Generalitat -no pas judicial- pitjor del que sempre ho vaig fer. N'estic orgullós.

Sempre vaig creure que era un instrument que podia ser d'ús polític, precisament dificultés la gran i meravellosa feina que correspon a l'autoritat judicial (només faltaria que no fos així !) i particularment a les fiscalies anticorrupció. El veia com un element administratiu en mans del poder polític autonòmic -que és el cau genèric de moltes corrupcions- i capaç de pertorbar la magnífica feina del poder judicial.

Argumentar-ho jurídicament era elemental, a partir del principi bàsic - ai las, ja tantes vegades lesionat- de la separació de poders. Ho vaig fer. Però sobretot he seguit les actuacions de l'alt funcionari polític de la Generalitat, Daniel de Alfonso, al servei de la Generalitat que presidia Mas i ara Puigdemont.

Mai no em va agradar i així ho vaig escriure sempre, en particular quan va voler que una persona de la Generalitat a les seves ordres l'informés de com estava el tema Innova, llavors ja sota consideració judicial. En canvi, tots els mitjans independentistes havien lloat sempre Daniel de Alfonso, fins ahir en que semblaven voler presentar-lo com un col·laborador del ministre de l' Interior. Per sort encara falten uns dies per a les eleccions i probablement es puguin precisar els fets. Fer-ho és urgent i bàsic.

En el moment d'escriure aquest paper les il·lusions independentistes de CDC i ERC que al matí els feien pensar en un absurd capgirament del vot havien esdevingut un mer deliri de persones (en especial CDC) que diumenge rebran una merescuda clatellada.

Personalment, si l'oficina administrativa de la Generalitat malnomenada «Antifrau» desapareix i si Daniel de Alfonso ho fa de la política catalana em faltaran mans per aplaudir-ho. Sempre ho he escrit.

Les declaracions del director del diari Público apunten en aquest sentit, afirmar que l'autor de les gravacions hauria estat el mateix D Alfonso, avui sotmès jeràrquicament només a la Generalitat.

Ara bé, en la conversa també hi apareix el ministre de l'Interior en funcions Fernández Díaz, avui candidat del PP per Barcelona. La part de la conversa ja revelada resulta escandalosa i improcedent, segons els meus barems. No és res de banal. A més, el ministre citat, junt amb la vicepresidenta Sáez de Santamaría són molt criticats per sectors del PP amb força a Catalunya per haver estat massa tolerants amb Mas. Fa poques setmanes en vaig escriure aquí un paper exposant-ho. En tot cas, afectar al ministre citat avui és fer-ho a Rajoy dins el PP.

Setmanes enrere, hi va haver unes maniobres, que sempre vaig considerar impossibles, de reobrir un diàleg entre PP i CDC que passaven incipientment per l'exconseller Gordó. Les meves fonts eren molt bones i certes però tampoc veien que es pogués concretar res. Tanmateix, tot això ha de ser aclarit ben a fons, i no és una mera frase.

Artur Mas ha persistit en una acció devastadora com la que van anunciar a Egipte Moisés i Aaron. Diumenge podrem veure caure les deu bíbliques plagues, de molts contra molts. Per això TV3 estava ahir tan còmicament excitada. Quant al que passarà dilluns, ja veurem. Però no són temps de perdó amb l' independentisme. Qui en dubti que remiri la TV3 d'ahir matí. Hi van voler ficar fins i tot el PSC. N'han fet molts grans de massa. Prou ha de significar prou.