Josep Pla definia a Pompeu Fabra com un dels pocs catalans que es proposà en el segle XX una gran tasca cultural i la va assolir. Jo respecto Fabra però no sóc del seu ramat filològic -que prioritza la llengua escrita - sinó del de Mossèn Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll, així com, més cap aquí, del de de l'immens Joan Coromines.

Hi va haver una confrontació greu durant decennis, que es va soterrar. Jo en vaig escriure i en vaig ser molt esgarrapat. La història veraç de l' Institut d'Estudis Catalans està per escriure i potser no ho serà mai. Tant li fa: els quatre lingüistes esmentats són grans "Homenots".

Ara tenim la seva antítesi, en el sentit de ser el català que ha esguerrat i fet malbé tot el que ha tocat, fins a extrems de tragèdia grega. Es tracta d' Artur Mas i Gavarró. Ha estat i ha fet allò que no hi ha. Ha ensorrat el seu partit en l'àmbit espanyol i en el català. De 16 diputats a Madrid (encapçalats per Duran) ha passat a vuit i a l'expectativa de tenir-ne sis o set. A Catalunya de 62 diputats (2010) a 50 (2010) i ara a només 30, en una coalició. No tingué cap successor viable. Només un que ara diu que si hagués sabut com estaven les coses ho hauria refusat.

No té cap col·laborador seriós. Ofereix al seu electorat una trencadissa que no vol. La situació econòmica ha està en parracs, havent portat el deute a 70.000 milions i les possibilitats d'obtenir crèdit a zero. Ha convertit el mitjans principals mitjans de comunicació en nord-coreans o assimilables. Ha faltat a la veritat fins al límits del grotesc. Tot fet objectiu permet intuir que Pujol va "fabricar" Mas per dur a terme la necessitat de tenir un incompetent i un còmplice a mida, perquè conservés calenta la poltrona de l' avui justiciable fill, Oriol Pujol.

Mas portà de la mà, farcint-la d'abraçades, la CUP. Fou una aventura més. Els va voler ensarronar. La seva petulància no té límits. Cregué que es podia cruspir uns galifardeus. No ha pogut.

Fa dos dies vaig preguntar a un dirigent de la CUP per què no van voler votar el pressupost. Em respongué textualment: "¿Per què no ens van donar l'oportunitat de discutir-los ni tan sols cinc minuts, cosa insòlita en l'àmbit mundial. No vàrem poder dir ni ase ni bèstia. Va ser una provocació. Diuen que som radicals. No és ser gens radical estar en contra que aquests pressupostos establissin un augment del vuit (sic) per cent per a tots els directors generals i tots els alts càrrecs de la Generalitat, als quals Mas havia retallat la mateixa quantitat el 2012. Ho va fer paral·lelament a una retallada del 5 per cent pels altres funcionaris no directius. A aquests no se'ls ha retornat, però semblaria que se'ls podria retornar un u per cent".

Ara ha sorgit la qüestió de confiança. És més fum als ulls, atès que no exonera de la presentació i aprovació d'un pressupost. A la vegada resulta incomprensible que la CUP no hagi exposat el tema del sou dels directors generals i altres alts càrrecs.

Tota la política informativa (desinformativa) del govern va dirigida vers l'especulació política (on certament hi ha camp per córrer) però margina l' anàlisi puntual dels pressupostos. Per dir-ho irònicament: tots som tractats com la CUP. No té cap gràcia.

La realitat (crec que històrica) d'aquest moment és que res funciona en l'àmbit politico-administratiu. ERC i l'agònica CDC (que no sembla tenir ni formes per a una paròdia de refundació) ni es parlen. Ni tenen polítiques d'aliances alternatives. Còmicament i com si fos una jaculatòria diuen que Barcelona en Comú (la sucursal de Podem) vol un referèndum, oblidant que el grup de Colau votarà contra l'independentisme, com ha dit mil vegades. L' única veritat aclaridora són la cara, la gesticulació i els insòlits brams de Mas en el recent míting de Girona.

S'han de veure i sentir. Acredita la fi d'una etapa que de cap manera ni en cap forma tindrà continuïtat. Serà una altra "fi del cagaelàstics".