En arribar Mas i l' independentisme a la presidència de la Generalitat, vaig escriure un article mostrant analogies respecte al període de la història del Japó dit "de la política per l' assassinat".

Va ser en els anys vint i trenta del passat segle. Els militaristes japonesos van estar assassinant als demòcrates que s'oposaven a la preeminència de l' Exèrcit. Sense aquell període ni aquells assassinats potser no hi hagués hagut la Segona Guerra Mundial. Aquí no hi hagué assassinats sinó un "repudio" a la cubana molt generalitzat.

Deia aleshores i reitero ara que aquí estàvem en un maleït període de "la política per la TV", referint-me a TV3. Llavors era arriscat dir-ho. La cotilla formada per la cadena, o conjunt de cadenes, TV3, l'estol de ràdios de la Generalitat i els diaris subvencionats fins a les orelles era esgarrifosa. Aquella monstruositat només ha empitjorat.

En canvi, ha millorat la percepció del problema. TV3 està desprestigiada, és vista com una màquina de gastar diners, la seva fiabilitat és nul·la i hi ha més persones que exposem el que és obvi: que TV3 ha esdevingut un instrument d'opressió.

Què fer-ne? No ho sé. Ni crec que n'hagi de parlar massa. TV3 es va posar en marxa quan les meves cordes vocals van dir "Top" i un tècnic va prémer el botó corresponent. Havia escrit força i publicat (editat per la presidència de la Generalitat) un opuscle sobre com pensava que havia de ser aquella llavors nova cadena. Em creia tot el que m'arriscava a posar en negre sobre blanc. Certament, no era el que ara és TV3: han arribat a ser visions antagòniques. Quan vaig decidir anar-me'n, efectuar-ho em costà molt, per l'oposició personal de Jordi Pujol, que m'havia triat i pressionat durant anys (sic) per a que assumís aquella boja responsabilitat. Però ja n'estava fart, com mai n'he estat de cap altra cosa.

Pujol en canvi encara creu - i potser té raó - que amb mi va fer un bon negoci. M'ho han dit un munt de persones, però vull destacar Lluís Foix, antic director de La Vanguardia i persona a la qual no considero capaç de mentir. Fa anys ens vàrem trobar per pur atzar a la plaça Francesc Macià. Em digué que, sent encara President de la Generalitat Pujol li va demanar que l'acompanyés, volant en un jet llogat, a Brussel·les, per poder parlar ells dos una llarga estona.

Foix li digué que creia que la creació de TV3 era el que "li havia sortit millor" i "la seva millor obra". Pujol ho va admetre, afegint (Pujol) textualment (em digué Foix) que "ha estat obra de (Alfons) Quintà". Vaig preferir no seguir la conversa perquè més aviat m'angoixava: jo no n'estic gens orgullós. No solament pel que avui és TV3 sinó perquè aquell model inicial no pot reprendre, en cap cas ni grau. El podriment i més coses ha estat gran, irrecuperable i el meu desgast personal és immens. Mai cap feina em va envellir tant.

El tema hauria de ser "què fer amb TV3?". Diria que canviar-la com un mitjó. Però això és somniar truites. Ara, en gairebé tot hi ha cua per envernissar l'horrible heretatge del pujolisme, i la seva excreció, el diguem-ne "masisme". És un sistema tan còmode pel poder (sigui del color que siguin) i tan útil per assolir un control social desvergonyit que hi hauria cua per fer veure que es vol canviar tot, sense de fet canviar res. Avui encara ens queda el consol d'acabar de liquidar Artur Mas. Però, ¿I si rebroten mitja dotzena de Mas?

Com en el Japó incipientment militarista, aquí es va "assassinar" mediàticament tot allò que, crec, calia ajudar a fer florir de mil maneres diverses. No ha estat així. No és cap atzar que la trencadissa pujolista, ara independentista, hagi estat substituïda per una altra d' ultraesquerrana. Els servidors del poder mediàtic actual ja s'estan exhibint-se com candidats del poder futur poder també mediàtic, sigui quin sigui. Per tant no hi ha cap esperança. O només la de que les TV i tots els grans mitjans de control social s'aprimin. Quant a que aquests vulguin esdevenir models de pluralitat real, el meu pessimisme és total. Aquí la política del control social per TV3 i la militància política de molts professional ha creat un marc nefast però solidificat. La neutralitat informativa dels grans mitjans avui és només cosa pròpia de nord enllà.