El conseller de Cultura, Santi Vila, ha prestat un bon servei en manifestar que el «procés» independentista vers el no-res va ser concebut per «tapar» retallades de la Generalitat, essencialment en sanitat, d'entre 5.500 i 6.000 milions d'euros, gairebé un bilió de pessetes.

«En quatre anys, ha declarat Vila, hem hagut d'aplicar més de 5.000 milions a ajustos, així que el debat polític havia de generar una mica d'esperança.» Afinant més l' import de les retallades, abans el conseller s'havia preguntat «si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista com hauria resistit uns ajustos de més 6.000 milions d'euros». Els Codis Penals qualifiquen la consecució d'alguna cosa mitjançant engany d'estafa.

Molts ja n'estàvem convençuts, en ser evident, com ho és que tot plegat partia de la convicció de Mas que radicalitzant-se assoliria una majoria parlamentària secessionista. Ha succeït el contrari: perdé la majoria autonomista que havia tingut feia anys.

Es pot constatar una inefable utilitat del secessionisme: dividir, enfrontar i radicalitzar les persones i les societats. Ara la radicalitat secessionista ha estat heretada per l'ultracomunisme. Ja veurem si tornarem a ser societat ponderada, europea i (més o menys) tolerant. No serà aviat.

La cirereta final del «procés» fou articulada cínicament abans d'encetar-lo. Partí de situar el seu quimèric objectiu en un univers paral·lel en el qual tot passava a dependre de la secessió, considerada segura, excepte si ho ?impedia el PP i Rajoy. A aquests se'ls atribuí els permanents papers de dolents de la ?pel·lícula. En això estem. Però no cal patir, perquè ben aviat caurà a sobre tota la realitat electoral.

Estant d'entrada els papers atribuïts, resulta entre difícil i impossible analitzar la realitat concreta. De manera particularment greu succeeix en la sanitat pública. Està en ruïnes però insòlitament no hi ha cap anàlisi concreta dels seus mals, ni de la seva concepció. Certament no va ser concebuda per evitar la corrupció, ni tampoc per donar prioritat als interessos generals per damunt dels privats i dels partidistes.

Haurem d'esperar algun decenni més perquè algú de la Generalitat admeti el que fa anys que nega? De moment no hi ha cap Santi Vila que admeti fets evidents, com tenir una gestió tan desviada de la neutralitat institucional, de la transparència real i de l'equitat. Per això, ara la vella guàrdia sanitària pujolista, que continua sent un poder fàctic, reforça el seu odi a qualsevol intent d'anàlisi, previ a una refundació urgent.

Junqueras ha assumit aquesta maldat. Va copsar l'interès i els obvis beneficis que en va treure CDC i vol ocupar el seu lloc. Ha posat davant de la conselleria un Toni Comín que està rematant la feina de Boi Ruiz a base de frivolitats i d'un cínic menyspreu per una qüestió cabdal, la salut.

S'ha iniciat un període de promeses de retocs que duren quatre dies. Són substituïdes per altres volades de coloms i així va tirant. La finalitat és evitar posar de relleu que la feina destructora de Ruiz, Mas i Mas-Colell ha arribat a un punt de no retorn.

La sanitat pública hauria de retornar al marc del qual mai no havia d'haver sortit: el de ser un ens públic. Així va néixer i així havia de ser per sempre. Però ha estat cruspida deliberadament per la sanitat privada i els clans partidistes de poder, en particular per la concertada, és a dir de pagament públic, figura que s'ha eixamplat fins al ridícul.

El nou i avui impensat ens ens hauria d'adoptar la forma del que a Gran Bretanya són una multiplicitat d'«Administracions Administratives Independents», per dir-ho amb la seva designació a França, on, ai las, també han arribat. Aquí som un bastió estatista malgrat que, per sort no siguem un Estat. Fa poc vaig publicar a Madrid un llarg article sobre aquest tema. Sonava a tan rar que no crec que provoqués massa interès. Però en dret comparat resultava banal.

En canvi, aquí creix una visió còmicament soviètica o cubana (horribles ambdues per cert) de la sanitat, no hi ha per on agafar-les. Són ximpleries ideològiques infumables.

Diumenge vaig exposar aquí mateix que la sanitat havia de deixar de ser «política» per passar a ser només «sanitària». No puc deixar-hi de creure. El model de CDC, el de Josep Prat i Jaume Aubia, no és el de la CUP ni de Podem. Però crec que el dilema és escruixidor, i no només en el camp sanitari. Això no preocupa ningú? Ai caram.