L'odi entre els Montagut i els Capulet, bàsic en l'obra Romeo i Julieta de Shakespeare, no va ser res, comparat amb els sentiments que hi ha entre ERC i CDC. Ho vaig exposar en primícia fa poques setmanes. Ara és una realitat i una banalitat, malgrat que la caverna mediàtica independentista no ho reconeixerà mai. Volen i aconsegueixen que siguem un cometa solitari, sense interès i esgotat.

Tots els independentistes es diuen de tot, en especial el nom del porc. Ja no es pot arreglar. Es combaten dins del govern i també en l'ANC, on prevalen els talps, tant els de CDC (com Jordi Sánchez) com els d' ERC (Liz Castro). En tots els terrenys està guanyant ERC.

Però Mas no afluixa. Un dissident del seu partit, estament en creixement, em diu que Mas ja està veient que no pot aspirar a tornar a ser president de la Generalitat. La caiguda de l'expectativa de vot és massa forta i segueix en la línia de constant pèrdua de vot haguda des del 2011, sense cap repunt. Ningú no dubta de que el 26 de juny hi haurà un sorpasso (sobrepassament) en vots i en escons per part d' ERC, respecte a CDC. A més ERC sempre pot pactar amb Colau i amb la CUP mentre que CDC no té cap possibilitat de pacte. La supèrbia de Mas ha esgotat a tothom. De pretès astut, Mas no en té ni cinc de calaix.

Però la comèdia continuarà una bona estona. Si poden endarrerir una mica més les eleccions catalanes ho faran. Obliden que al cap i la fi, el poder aparent no és res si ni es pot elaborar un pressupost.

Tot acaba sent un joc d'ombres xineses que ningú es creu. És el que en anglès se'n diu procrastination: dur a terme pures collonades sense cap interès, amb la finalitat de tapar la pròpia incapacitat i inutilitat respecte a efectuar res de bo, o tan sols significatiu.

Encara és una mica aviat per dir amb força que CDC pot passar a ser, el 26 de juny, la quarta o cinquena força parlamentària de Catalunya. No caic en cap frivolitat. Aviat ho ensumarem molt millor.

La font de CDC em diu «estem obligats a viure de manera permanent una comèdia tan barata que de vegades se m'escapa el riure per sota el nas. Tot s'ha desplaçat vers un esquerranisme irresponsable que acabarà pitjor que el Rosari de l'Aurora».

En els darrers dies hi ha hagut animalades immenses, com la comesa per diversos mitjans de comunicació que han volgut donar una visió festiva i positiva del 15-M. Hi ha tanta ximpleria escampada que sembla que el més important seria no pas qui guanyarà les eleccions sinó qui quedarà en segon lloc, si el PSOE o l' ultracomunisme. Ai caram.

A cinc setmanes del 26 de juny, Catalunya només juga a ser un element dissonant per la necessària refundació política. En res no representa un element d'elevació de cap debat. Tot és petit i reductor.

Després d'anys de treure pit, tot ha acabat sent un bluf. Qui o què encarna un element d'esperança, o tan sols un element de millora conceptual, respecte a algun debat?

Fins i tot en els més mínims elements de lògica formal no arribem més lluny que a provocar un riure commiseratiu, i gràcies. Per posar un exemple fàcil, això no es pot dir del País Basc. Els bascos són realistes i els independentistes catalans han perdut el sentit de la realitat.

Arreu del món pren més i més força la convicció que vivim uns temps de "democràcia d'opinió», mentre aquí Pujol va ser un geni a l'hora de negar i tapar tots els debats. No hi persona honesta que ho pugui negar.

Estem empresonats per la manca de debat, garantida per un control social i cultural esgarrifós. Es fa amb subvencions i també amb «repudios» a dojo a la cubana. En parlo amb un periodista que admiro. Em diu: «S'ha acabat, per molts anys, la figura del periodista independent del passat». Sota el franquisme no ho poguérem ser però lluitàrem per assolir-ho. Ara ja no pot ser així. Estem obligats a fer, en un grau superior al d'abans, el paper d'«acompanyant del mort». Resulta esgotador.