la discriminació lingüística de l'independentisme

17.05.2016 | 06:30

Per a gran sort per tota la humanitat, l'article segon de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 ha esdevingut la base d'un incontrovertible dret d'acceptació general.
«Tothom -afirma- té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política, o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició». Allí el mot distinció equival a discriminació.
Per la via convencional -que és una font de Dret com una altra- aquella proclamació va passar a ser una part del dret positiu en la majoria de països del món. En el mateix sentit es va pronunciar la magnífica Convenció Europea del Drets Humans (1950). Fou seguida per la creació del Tribunal Europeu dels Drets Humans que permet una empara judicial d'aquells drets individuals, si són violats. A més, la nostra vigent Constitució espanyola és lògicament una «llei de lleis»: tots els tribunals tenen el dret i el deure d'aplicar-la. Eventualment, de manera directa.
Ara bé, un exjutge català, ara sancionat amb una suspensió i independentista sembla que va per un altre camí. S'acaba d'exposar en un esborrany de Constitució de la República Catalana. Segons aquell esborrany, en una Catalunya separada es respectaria l'ús públic del castellà només als avui ciutadans nascuts abans del 1977 perquè no hauríem estat escolaritzats en català. Per als nascuts després d'aquell any, «el català ha de ser la llengua d'ús», que a més seria l'única oficial. No tindrien dret a dirigir-se a les administracions en castellà.
Tot m'ha semblat esperpèntic, groller, insensat, repugnant i també representatiu d'on hem caigut. Em produeix vergonya aliena. Un magistrat amic intenta calmar-me. Em diu que inicialment hi hagué a Catalunya quatre(sic) magistrats d'idees més o menys comparables. Un es va morir. Dues més, del gènere femení, ho van deixar córrer, sembla que esverades. Queda un sol exjutge, avui treballant a la Generalitat. En canvi, és un problema real que hi hagi hagut poques reaccions contra el que exposo. Ho dic en termes de respecte a la legislació internacional i tenint a la mà les normes de drets humans citades.
El mateix exjutge independentista ja va presentar un altre esborrany de pretesa Constitució de la República Catalana. Afirmava en l'article 30, punt u: «Totes les persones tenen dret a l'assistència sanitària gratuïta en cas d' urgència». Recoi, ens enviaven a abans d' Otto von Bismarck i abans de les seves lleis de finals del segle XIX. Quina vergonya.
Com sempre després ve el gran drama: la xarxa de propaganda mediàtica, la ben oficial i la subvencionada, que ens vol fer empassar monstruoses i ingents rodes de molí. És la cançó del mai acabar.
En temes complexos sovint he optat per usar el mètode cronològic: començar per on l'enrenou (i el futur desastre) va sorgir. En aquest cas va ser per la decisió deliberada de Mas de llençar el carro de CDC pel pedregar de l'innecessari i injustificat independentisme.
Fou per aquesta decisió, presa fredament, que abans volgué controlar la comunicació social. Ara ha esdevingut el fil d'Ariadna del qual ell penja. Sense aquest fil, l'independentisme duraria dies o només hores. Com que la cosa dura massa, necessitem aliment espiritual.
Avui en suggereixo dos plats. Un és posar a l'ordinador Jordi Évole. Salvados. ¿Qué sabemos del incendio del Teatro del Liceo 1994?. Es podrà copsar l'autèntica personalitat de Josep Caminal, un «apparatchik» de CDC amb gran responsabilitat respecte a com La Vanguardia mai no ha informat bé de les retallades sanitàries. L'altre és anar a veure la magnífica pel·lícula alemanya El caso Fritz Bauer. Va sobre un aspecte poc conegut de la detenció del criminal nazi Adolf Eichmann i més coses. És imprescindible. Ara la projecten a Barcelona. Si molts catalans ens assembléssim als fiscals que la protagonitzen, no estaríem com estem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema